Dolors i Montse Bassa, una història d’amor i coratge

BarcelonaEn un temps en què alguns (Cs, els fiscals, etc.) tendeixen a banalitzar la presó que pateixen els dirigents independentistes catalans, la lectura de llibres com el de Dolors Bassa i la seva germana Montse, Carregades de raons (Ara Llibres), ens recorda que és una experiència traumàtica que genera dolor i desconcert. No en va és un mètode punitiu utilitzat des de temps immemorials per deshumanitzar l’adversari, per treure-li la dignitat, per derrotar-lo. En aquestes pàgines el lector hi trobarà un relat cru, i sincer, sense edulcorants, d’una persona que mai va pensar que es trobaria en aquestes circumstàncies. “No puc evitar sentir un cert sentiment de culpa [...]. El meu fill petit, en Pau, s’ha pres molt malament el meu empresonament, igual que la Montse, la meva germana; el fill gran fa més el fort, però la processó va per dintre. La mare no entén res [...]. I el meu company, que ho passa malament, de vegades em retreu que no hagués deixat abans la política”, escriu Dolors Bassa.

I, en efecte, aquest és un llibre sobre l’amor i la solidaritat, sobre la culpa i la capacitat de resistència, sobre les conviccions i el principi de realitat, sobre com dues germanes fan front a una situació límit, però que l’afronten amb grans dosis d’humanitat i coratge, però sense amagar la duresa de la presó. Al llarg de les pàgines es van combinant reflexions, vivències quotidianes i la crònica d’alguns dies assenyalats, principalment els del judici, on la Dolors no amaga, per exemple, que les intervencions de Xavier Melero en què deixava clar que la DUI havia sigut només simbòlica els feien mal.

El llibre s’obre amb un pròleg de Carme Forcadell i es tanca amb un epíleg de Dolors Bassa. Forcadell explica que ella necessita més temps abans d’escriure un llibre sobre aquests temps tan convulsos, però de moment en tenim un primer tast, per exemple sobre l’escalf rebut de tants ciutadans anònims. “Quan la Dolors i jo compartíem cel·la, abans d’anar a dormir llegíem les cartes del dia, i ens llegíem l’una a l’altra en veu alta paràgrafs que ens agradaven”. Bassa acaba el seu relat amb un missatge optimista: “Estic convençuda que, en qualsevol moment, l’anhel de sobirania i la perseverança de la gent en la lluita pacífica provocaran aquell fet disruptiu que farà un gir fonamental al país que ara mateix no som capaços de preveure”. Les germanes Bassa estan molt lluny de ser derrotades.