Quan Catalunya va ser la novena província andalusa

BarcelonaCatalunya no només ha tingut un president nascut a Andalusia: els primers diputats andalusistes no van ocupar el seu escó al Parlament andalús sinó a la cambra catalana. El cordovès Francisco Hidalgo i el malagueny José Acosta, que van venir a provar sort a Catalunya com milers de compatriotes seus a la segona meitat del segle XX, van ser escollits diputats el 1980, en les primeres eleccions catalanes des del retorn de la democràcia, com a representants del Partit Socialista Andalús (PSA). Andalusia encara no tenia Parlament. “Recordo haver participat en una manifestació a Almeria reclamant un acord per aconseguir l’autonomia de la nostra terra, sent ja diputat a Catalunya”, recorda Francisco Hidalgo, cap de llista del PSA, que destaca: “Tothom ens felicitava perquè no s’esperaven que sortíssim escollits”.

El 1978 ja s’havia concedit la preautonomia a Andalusia, però calia que totes les províncies la ratifiquessin per majoria absoluta en el referèndum que es va celebrar el febrer del 1980. A Almeria només va obtenir l’aval del 42,07% dels votants per la forta implantació de l’UCD i d’AP, que van demanar l’abstenció o el vot en blanc, i això va retardar un any l’aprovació de l’Estatut. “Hi havia una base menys progressista a Almeria que a la resta d’Andalusia”, resumeix el que va ser candidat a la Generalitat en els primers comicis des de la Guerra Civil. La idea de fer el salt al Parlament es va gestar abans de les eleccions per representar la diàspora andalusa a Catalunya, batejada com la novena província andalusa perquè a finals dels anys setanta hi vivien 840.000 andalusos. L’aposta va quallar. La formació va obtenir 71.841 vots (2,66%) i dos escons per Barcelona. “Ens van faltar només 200 vots per obtenir el tercer”, recorda Hidalgo. La candidatura obeïa sobretot a la por que la futura llei de normalització lingüística que s’estava gestant els marginés. “Els andalusos necessitaven un període per adaptar-se idiomàticament perquè no hi havia cursos de formació de català i volíem fer veure que la societat catalana era plural i no monolítica”, exposa Hidalgo, que deixa clar que la decisió no va ser imposada per la direcció del partit a Andalusia, comandada per Alejandro Rojas Marcos, sinó compartida amb l’executiva catalana. Curiosament, al final el PSA va votar a favor d’aquesta llei en una ponència en què el Hidalgo mateix va participar. “La norma permetia la convivència de les dues llengües i l’aprenentatge del català”, raona.

Rebuig a un front anticatalà

Les acusacions que va rebre el PSA per part de l’esquerra de voler dividir el poble de Catalunya i d’estar atiat pel catalanisme van ser constants durant la campanya i aquella primera legislatura. Durant el debat per decidir si havia de tenir grup parlamentari propi, que es va celebrar el 23 de juliol, tant el PSC com el PSUC van ser molt durs. “En aquest parlament, CDC, UCD i ERC estan fomentant la divisió de les dues comunitats que viuen a Catalunya”, denunciava Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUC, davant la proposta d’aquests partits d’atorgar grup propi al partit andalusista, que va acabar prosperant. Un grup propi que acabarien perdent tres anys després quan Acosta –que va morir fa tres anys– va tornar a Andalusia i no va cedir l’acta, una decisió que Hidalgo no va comprendre i que va malmetre les seves relacions: “No vam acabar bé”, admet dècades després.

Els portaveus de CDC, ERC i UCD van defensar la necessitat que els andalusistes tinguessin la seva pròpia veu alhora que feien una crida als independents Josep Benet i Pere Portabella perquè també s’integressin al grup parlamentari comunista. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, després de la votació va prendre la paraula per deixar clar que “la nostra raó de ser és defensar el poble de Catalunya com una sola comunitat” i va sentenciar que “la Catalunya actual no és fruit dels últims quaranta anys sinó dels nostres mil anys d’existència”. En el debat els catalanistes van ser els més ferms defensors del PSA, tot i el rebuig d’aquest partit a la catalanització dels immigrants. Hidalgo explica que no van voler en cap cas enfrontar els ciutadans de Catalunya i revela que en van tenir l’oportunitat. “Federico Jiménez Losantos ens va proposar una coalició amb el Partit Socialista d’Aragó, on militava, per crear un front anticatalà al Parlament amb tots els immigrants que vivien a Catalunya. Vam dir que no des d’un principi perquè el nostre objectiu era propiciar vies d’entesa entre les dues comunitats”. De fet, l’ara activista cultural considera que si no es van presentar a les següents eleccions va ser perquè tenien clar que la seva raó d’existir ja no tenia sentit i no volien alimentar un fals debat: “Ja havíem portat a terme la funció que ens tocava fer i la dreta no havia estat tan nacionalista com pregonava Pujol en la campanya i l’esquerra va entendre que havia de ser més temperada en l’avenç de la nacionalització de la ciutadania”.

A favor del referèndum pactat

La catalanofòbia, però, segueix ben present a l’Estat, com s’ha fet evident en la campanya electoral andalusa. “Hi ha partits que hi han trobat un filó per atreure el seu electorat, i em dol, perquè generar enfrontament només fa que augmentar la distància entre els pobles”, lamenta Hidalgo, que se sent tan andalús com català. Sobre el Procés, és contrari a la via unilateral i defensa el referèndum pactat com la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya. “Sense pacte hi haurà sempre un xoc de trens”, adverteix, mentre apunta que “caldrà acceptar el resultat del referèndum, que és cosa només dels catalans, sigui quin sigui el resultat”. L’independentisme, reconeix, també ha fet forat entre els seus correligionaris. “Tinc amics de la meva edat, pocs, que són independentistes, però de les noves generacions sí que n’hi ha més perquè han nascut aquí i ja no tenen aquell vincle amb la identitat de la seva família”, remarca.