La Catalunya impossible de Quim Torra

BarcelonaEncara està per demostrar que Quim Torra visqui al segle XXI. El que realment entusiasma el futur president de la Generalitat és la Catalunya d’abans de la guerra, aquell país ideal que la Guerra Civil fa frustrar, i els millors homes i dones del qual van acabar a l’exili. El té al cap i al cor. L’ha llegit i rellegit de dalt a baix. Els periodistes republicans, amb Eugeni Xammar al capdavant, són els seus autèntics companys de viatge. Un estrany viatge en el temps. A vegades no queda clar què hi ha de ficció i què de realitat en la mirada de Quim Torra cap a aquesta Catalunya de paper en la qual s’emmiralla. Però és la seva, l’adora. I voldria que pogués tornar a fer-se realitat. Ara, més que mai, ho té a les seves mans. Però potser també ara més que mai és conscient de l’enorme dificultat amb què s’enfronta.

Nascut a Blanes el 1962, Quim Torra i Pla és el tercer de quatre germans (tres nois i una noia) d’una família de classe mitjana, culta. El catalanisme l’ha viscut a casa des de sempre. Els Torra tenen el quarter central a Santa Coloma de Farners, on viu la mare, vídua, i on hi ha la fantàstica biblioteca del pare, enginyer químic -va ser directiu de la SAFA, primer a Blanes i després a Barcelona, on va voler que els fills estudiessin-. Els nois ho van fer als Jesuïtes de Sarrià. Gran aficionat a la lectura, tenia l’obsessió que els fills fossin bons estudiants. I ho va aconseguir. El que ho ha estat més, en Quim. Sense discussió, ha passat a tenir cura d’aquest fons llibresc patern que inclou la Bernat Metge dels clàssics greco-llatins, que el pare li va deixar en herència. Al pis de Barcelona, a la frontera entre Gràcia i Sant Gervasi, no hi té lloc per a tants volums. Quasi ni per als que ell mateix edita a A Contra Vent, el segell editorial unipersonal que va crear el 2008, en tornar d’una estada professional a Suïssa.

La presidenta

Pare de tres fills, dues noies i un noi, està casat amb Carola Miró, mestra de l’Escola Thau, ara de baixa mèdica. Carola Miró serà una esposa de president discreta, a l’estil de Marcela Topor. Advocat de formació, Quim Torra va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 1980 i el 1985. Professionalment, el 1987 es va incorporar a l’empresa d’assegurances Winterthur, a la qual va estar vinculat durant dues dècades, fins al 2007. Els dos últims anys els va passar a Suïssa: un, sol, pujant i baixant els caps de setmana; i l’altre, en família.

Però l’aventura suïssa es va truncar quan AXA va adquirir Winterthur. L’oferta d’anar a Madrid, per quedar-s’hi, no el va convèncer. Va ser llavors quan Torra, encara a Suïssa fins que s’acabés el curs escolar dels fills, però alliberat de tasques professionals, va llançar-se a investigar sobre la figura de Xammar, que havia treballat per a l’ONU a Ginebra. I va començar a estirar del fil de l’exili i del fil del brillant periodisme en català dels anys 20 i 30.

Aquell fil de memòria el va portar a fer un tomb a la seva vida. Amb 45 anys, va decidir dedicar-se a la passió republicana, la passió per la història i pel futur del país. Passat i present, sempre lligats pel fil roig de la cultura, per la seva devoció a la Catalunya ideal. Començava també aleshores a intensificar l’activitat cívica i política.

El salt a Reagrupament

Vinculat a UDC dins el corrent crític d’El Matí, amb Manuel Carrasco i Formiguera com a gran referent polític, el 2009 va fer el salt al Reagrupament de Joan Carretero, l’exconseller del Tripartit que havia abandonat una ERC que no considerava prou independentista i que tenia com a mà dreta Rut Carandell, cunyada de Quim Torra. El seu gir el va justificar així: el debat “ja no és més catalanisme de dretes o d’esquerres (si algú a Catalunya sap què signifiquen exactament aquestes coses), ni liberalisme o socialdemocràcia, ni tan sols democràcia cristiana o socialisme, avui la batalla és unionisme o independentisme”.

El fracàs electoral de Reagrupament en les eleccions del 28 de novembre del 2010, quan no va obtenir cap diputat, va suposar la mort política de Carretero i la marginalització del partit, que s’acabaria associant a la CDC independentista del 2014.

Torra, que el 2009 havia obtingut el premi Carles Rahola d’assaig amb Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa), i que ja s’havia començat a fer un nom com a editor, anava assumint un rol cada cop més destacat en l’independentisme cívic. El febrer del 2011 substituïa Agustí Bassols, històric d’Unió, com a president de l’associació Sobirania i Justícia, i el mes següent era elegit membre del consell permanent de l’ANC. Amb el també advocat Jordi Cortada, aquell mateix any presentava una demanda contra la sentència de l’Estatut al Tribunal Europeu de Drets Humans, que la rebutjaria el 2012.

Amb el gir d’Artur Mas cap al sobiranisme, Torra trobava de nou el seu espai, tan polític com professional -ni l’activisme ni l’editorial li donaven per viure-. Els regidors Antoni Vives i Jaume Ciurana (CiU) el van fitxar com a gerent de Foment de Ciutat Vella i com a director del Born Centre Cultural, que Torra convertiria en un nou referent memorialístic per a l’independentisme, amb senyera gegantina inclosa a l’entrada. En paral·lel, feia de mà dreta de Muriel Casals a Òmnium, a qui va substituir en la presidència quan ella va concórrer a les eleccions del 2015 amb Junts pel Sí. Va ser la seva primera presidència provisional: l’elegit seria després Jordi Cuixart, un càrrec que el portaria a la presó.

La mort de Muriel Casals per accident va ser un cop personal molt dur per a qui ara es convertirà en el 131è president de la Generalitat, que li va dedicar el llibre Muriel Casals i la revolució dels somriures (Pòrtic).

Aquell mateix 2015 assumia la direcció de la capçalera històrica Revista de Catalunya, que, entre d’altres, havia tingut com a directors alguns estimats republicans seus, especialment Antoni Rovira i Virgili, autor de l’emblemàtica crònica, reeditada per A Contra Vent, Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Amb Puigdemont

Amb el govern Puigdemont va ser nomenat director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, un càrrec pensat perquè pogués fer tasques relacionades amb la internacionalització del Procés. I l’octubre passat se sumava a Junts per Catalunya com a independent, sortia elegit al Parlament i passava a formar part del pinyol de confiança del president a l’exili, Carles Puigdemont, que finalment l’ha triat per ocupar provisionalment el càrrec efectiu, segur de la seva lleialtat i de la seva independència respecte a capelletes i grups de pressió.

Torra, a qui la política de partit li incomoda, és un home més de fidelitats personals i de grans ideals, lliure i no sempre políticament correcte, també a les xarxes socials, on els seus tuits han sigut polèmics. Ni l’ambició ni la vida política van amb el seu tarannà. Sens dubte, mai s’hauria imaginat arribar on ha arribat. Però no ha sabut dir que no a la proposta que Puigdemont li va fer dimarts, quan li va dir que havia de ser ell sí o sí. I va ser que sí. “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”. La frase és de Xammar, però podria ser ben bé seva. És més, confessa Torra: “He acabat adoptant aquesta frase com a divisa del meu pensament polític”.