Forcadell deixa la presidència perquè l’assumeixi algú sense causes judicials

BarcelonaDesprés d’una legislatura “d’alt voltatge” durant la qual s’han traspassat “línies vermelles” hi haurà relleu al capdavant del Parlament. Carme Forcadell va anunciar ahir que no optarà a la reelecció per deixar pas a algú amb les mans lliures que impedeixi “que la censura entri al Parlament”. Considera que les causes judicials que arrossega -la principal, per delicte de rebel·lió- li haurien impedit desenvolupar la seva tasca amb normalitat, tenint en compte que les decisions que s’hauran de prendre les pròximes setmanes o mesos són “imprevisibles”. La més imminent és la investidura a distància de Carles Puigdemont, que comptarà amb la total oposició del govern espanyol. Forcadell està en llibertat sota fiança i té un advertiment directe del Tribunal Suprem, que la podria tornar a empresonar en cas de considerar que ha reincidit en els delictes pels quals se la investiga.

Per això l’encara presidenta del Parlament -deixarà el càrrec el 17 de gener-és partidària que el seu successor sigui “algú lliure de processos judicials”. “Perquè es pugui parlar de tot, des de la independència fins a la igualtat entre homes i dones, [el president del Parlament] ha de ser una persona que no tingui processos judicials pendents. Això facilita les coses”, va subratllar ahir des de la sala de premsa del Parlament. La mateixa des d’on s’havia negat a acceptar les ordres del Tribunal Constitucional, que pretenia evitar el debat parlamentari del referèndum i les lleis de desconnexió. “No ens doblegarem davant els que volen coartar un Parlament”, deia per exemple al mes de maig, després de declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara confia que el pròxim president pugui seguir garantint que a l’hemicicle “s’hi pugui parlar de tot”. En aquest sentit, va donar les gràcies als seus companys sobiranistes de la mesa, Anna Simó, Lluís Guinó, Lluís Corominas, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, tots ells encausats també al Suprem pels suposats delictes de desobediència, prevaricació, sedició i rebel·lió. També va fer un agraïment genèric a tots els diputats, tot i que va reconèixer que, especialment en els últims mesos, la tensió s’havia multiplicat.

Forcadell seguirà “treballant pel país” com a diputada d’ERC. Repetirà l’experiència d’Heribert Barrera el 1984, fins ara l’únic president del Parlament que va seguir com a diputat després de deixar de ser la segona autoritat del país: “Ha estat un honor presidir el Parlament del meu país. Deixo la presidència, però no abandono la política perquè començo una nova etapa de diputada”.

La nova mesa del Parlament

La incògnita sobre qui rellevarà Forcadell es resoldrà necessàriament en els pròxims dies. Dimecres que ve s’escolliran els nous representants de la mesa, en què podria no repetir cap dels membres independentistes. Anna Simó i Ramona Barrufet ni tan sols es van presentar a les eleccions i Lluís Guinó, l’únic que encara no ha fet públic si tornarà a ser el vicepresident, té l’espasa de Dàmocles del Tribunal Suprem directament al damunt.

ERC serà qui designi el pròxim president de la cambra, després de l’acord a què ha arribat amb Junts per Catalunya. Els republicans afirmen que estan valorant diverses opcions i que encara no han pres una decisió definitiva. Nombroses fonts consultades per l’ARA expliquen que el més ben situat per rellevar Forcadell és Ernest Maragall. Amb 75 anys acabats de fer, l’exconseller d’Ensenyament durant el tripartit i exdiputat del PSC no té cap intenció d’allunyar-se de la primera línia política. El 21-D va acceptar a última hora l’oferiment d’Esquerra per ocupar, com a independent, el número 13 de la llista per Barcelona i és la figura de més experiència política al grup parlamentari. De fet, el que és segur és que s’asseurà a la presidència del Parlament el dia 17, tot i que potser només circumstancialment. Com a diputat més veterà, li correspon ser el president d’edat a la mesa provisional que es formarà a l’inici del ple, al costat dels dos diputats més joves.

En els últims dies s’han anat definint diverses alternatives a Forcadell, que ja fa temps que s’havia mostrat reticent a repetir com a presidenta. A més de Maragall també ha sonat amb força el nom del conseller d’Exteriors, Raül Romeva, però, com abans havia passat amb el ja exdiputat Carles Mundó, la seva situació processal fa difícil que pugui assumir el càrrec sense estar pendent dels avisos del Tribunal Suprem. Una altra opció que ERC està discutint internament és la de tornar a situar una dona al capdavant de la cambra. El nom que s’havia posat sobre la taula és el d’Alba Vergés, número 6 el 21-D. “Res està tancat, encara”, reiteren fonts d’Esquerra.

Sigui qui sigui, el primer repte que es trobarà el pròxim president serà el de gestionar una investidura a distància que els lletrats del Parlament veuen fora de la llei.

Adeu de l’oposició: “Tanta pau portis

com descans deixes”

Les crítiques a la figura de Carme Forcadell han arribat fins a l’últim dia. Ahir, després de l’adeu de la fins ara presidenta de la cambra, els grups de l’oposició van mantenir la seva bel·ligerància i van fer un balanç “negatiu” del seu pas a la presidència del Parlament. La més contundent va ser la portaveu del PSC, Eva Granados: “Tanta pau portis com descans deixes”, va dir. La dirigent socialista va assegurar que Forcadell havia estat “al dictat” de la majoria independentista i que havia fet “un flac favor” a la institució al llarg del seu mandat. En el mateix sentit es va pronunciar la líder de Ciutadans i cap de l’oposició, Inés Arrimadas, que ho va aprofitar per retreure als comuns que no s’avinguin a fer president de la cambra el candidat de la formació taronja, José María Espejo-Saavedra. Arrimadas va situar la dimissió en el “campi qui pugui” del Procés recordant l’adeu també aquesta setmana de l’expresident Artur Mas i del conseller de Justícia, Carles Mundó. A més, va dir que JxCat i ERC no troben ningú per substituir Forcadell perquè aquesta legislatura volen “tornar-se a saltar les lleis”. Començant, va afirmar, per la investidura a distància de Carles Puigdemont.

Un mandat marcat pel setge dels tribunals i la defensa del Procés

“Tinguem sempre les finestres obertes per escoltar la voluntat popular. Vull un Parlament sobirà”. Amb aquestes paraules Carme Forcadell va prendre possessió, el 26 d’octubre del 2015, com a presidenta de la cambra i, mostrant a la resta dels diputats des de la presidència de l’hemicicle les últimes Constitucions catalanes del segle XVIII, es va comprometre amb el procés constituent i amb la República Catalana. Llavors segurament no s’imaginava el final del seu mandat. La República s’ha proclamat -ella va llegir la declaració d’independència- però no s’ha fet res per fer-la efectiva. Pel camí ha acumulat dues querelles per desobediència i prevaricació i està investigada al Tribunal Suprem per sedició i rebel·lió. Provinent de l’activisme polític com a presidenta de l’ANC i sense experiència al Parlament, ha sigut durant el seu mandat quan s’ha portat al límit el parlamentarisme. La seva presidència ha estat marcada per la tensió entre el setge judicial i el fet de permetre que els independentistes portessin a terme les seves iniciatives, fins al punt de donar cobertura a una reforma del reglament per a la tramitació de les lleis del referèndum i transitorietat jurídica abans que el Tribunal Constitucional en torpedinés l’aprovació. El clímax d’aquesta tensió van ser els plens del 6 i 7 de setembre, en què Forcadell va aguantar la direcció d’unes sessions esgotadores que van acabar de matinada i que van estar farcides d’interrupcions i tensions perquè les lleis per emparar l’1-O es poguessin aprovar. “Puc dir orgullosa que no ens hem doblegat, que no hem cedit i ens hem mantingut ferms en les nostres obligacions per mantenir el debat lliure al Parlament”, va defensar ahir en la seva última roda de premsa com a presidenta de la cambra. Forcadell deixarà de ser la segona autoritat del país però no abandonarà la política, ja que seguirà com a diputada. Va començar a militar a ERC el 1999, va ser regidora del 2003 al 2007 a Sabadell i, després, va implicar-se en les consultes populars fins a arribar a l’ANC. “President, posi les urnes”, va exigir a Artur Mas per decidir el futur polític de Catalunya. Des de llavors els catalans han anat quatre cops a votar.

L’última etapa d’una carrera feta al Partit Socialista

El 2012, l’ANC va convocar la primera gran mobilització independentista, de la qual, com ha fet des d’aleshores, es va desmarcar el PSC. Contravenint els desitjos del seu partit, Ernest Maragall i diversos diputats díscols es van sumar a la mobilització per reivindicar el dret a decidir de Catalunya. Maragall encara era diputat socialista al Parlament. Per poc temps. Amb la convocatòria d’eleccions va posar punt final a una militància de dècades, durant les quals va créixer políticament al costat del seu germà gran, tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Generalitat, on va ser conseller d’Ensenyament. Va fundar un nou partit, es va aliar amb ERC el 2014 per ser eurodiputat i ara torna al Parlament per defensar la independència.