Barcelona decideix com queda el nou mapa polític

BarcelonaEncara que sembli un tòpic repetit una i mil vegades, el resultat d’aquestes eleccions municipals a Barcelona està destinat a tenir un fort impacte en l’ecosistema polític català i, de retruc, en l’espanyol. A la cita s’hi arriba amb dos candidats gairebé empatats, l’actual alcaldessa, Ada Colau (BComú), i l’aspirant Ernest Maragall (ERC), en una situació calcada a la de fa quatre anys, quan la llavors activista va desbancar Xavier Trias (CiU). Després del domini socialista del període 1979-2011, ara s’obre la possibilitat que hi hagi quatre alcaldes diferents en els últims quatre mandats si Maragall aconsegueix el seu objectiu. Una bona mostra que el mapa polític català encara no ha trobat l’estabilitat perduda de l’època del vell bipartidisme CiU-PSC. Però, al capdavall, no és Maragall qui es juga aquest diumenge la seva carrera política (quedi com quedi ja la té feta), sinó que és Esquerra qui es planteja aquest assalt a l’alcaldia de Barcelona com una qüestió gairebé de vida o mort.

“A l’independentisme, que ja ha guanyat en gairebé totes les eleccions, li queda una assignatura pendent, que és guanyar a Barcelona”. Així s’expressava Oriol Junqueras en una entrevista a l’ARA aquest divendres. Però, en realitat, on ell deia independentisme volia dir ERC, o, més ben dit, el seu projecte de convertir el seu partit en el nou pal de paller de la política catalana. I per fer-ho possible necessita, després de perdre la presidència de la Generalitat per un grapat de vots el 21-D, la palanca de l’Ajuntament.

És gairebé segur que el mapa municipal de Catalunya agafarà la tonalitat del groc d’Esquerra, però la clau que obre totes les portes es diu Barcelona, i la portalada més important és la Diputació, l’ens que durant dècades va exercir de contrapoder socialista al pujolisme. Si ERC assoleix l’alcaldia de la capital haurà fet un pas de gegant en el seu pols amb JxCat per l’hegemonia del moviment independentista: serà el partit amb més poder institucional i haurà convertit Junqueras en l’interlocutor de Madrid. En canvi, si Ada Colau s’imposa a l’últim segon i Carles Puigdemont remunta a les eleccions europees a Catalunya, l’impuls de l’extraordinària victòria d’ERC el 28-A patirà una forta sotragada. Una frenada en sec. Junqueras, com Mas el 2012, podria ser víctima de l’al·lèrgia que l’electorat català sent, després de l’era Pujol, per l’unanimisme.

Tres Catalunyes

Les eleccions municipals dibuixaran una Catalunya amb tres partits preeminents: un partit fort a l’àrea metropolitana, el PSC; una força municipalista amb molta implantació a les ciutats petites i mitjanes de les comarques de l’interior (excepte el sud), JxCat, i un partit amb una pota a cada món, l’urbà i el rural, ERC. És des d’aquesta posició central que els republicans es podran reivindicar com el centre polític del país, l’argamassa que uneix les seves diferents tradicions polítiques.

En canvi JxCat s’ho juga tot a la carta de Carles Puigdemont a les europees i aspira a retenir algunes alcaldies clau com Girona, Reus, Sant Cugat o Igualada (els optimistes somien en el botí extra de Lleida). Si es compleixen els dos objectius, el nucli puigdemontista tindrà via lliure per subsumir el PDECat en el seu projecte, i el president Quim Torra se sentirà legitimat per tirar endavant el pla de convertir la sentència del Procés en un nou 1-O.

L’altre personatge que depèn totalment del resultat d’aquesta nit es diu Ada Colau. La diferència entre guanyar o perdre l’alcaldia pot significar no només el final abrupte d’una carrera política meteòrica sinó la desintegració d’un espai polític que, quatre anys després d’ocupar la plaça de Sant Jaume, no ha sigut capaç de construir una arquitectura política prou sòlida per encabir-hi totes les sensibilitats, des d’ICV fins a Podem passant pels comuns. El colauisme entrarà en una fase d’incertesa màxima i és de preveure que es reproduiran les hostilitats internes.

Però la victòria obriria un panorama del tot diferent. El nucli de Barcelona en Comú tornaria a imposar la seva autoritat i Colau s’afegiria a les travesses de la política espanyola del futur immediat, quan s’albira un pacte PSOE-Podem al govern de l’Estat. Per a ella és un ser o no ser absolut.

Els socialistes seran, segons els pronòstics, uns dels grans guanyadors de la nit. El retrocés dels comuns a l’àrea metropolitana, tal com ja va passar a les generals, els tornarà a insuflar oxigen i els permetrà consolidar els seus bastions (l’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma, Mataró) i mantenir posicions a Tarragona i Lleida. Les enquestes han alimentat el somni de Jaume Collboni de colar-se en el frec a frec entre Colau i Maragall, però és cert que una victòria seva a Barcelona seria una sorpresa majúscula.

La paradoxa és que un bon resultat de Collboni pot acabar beneficiant les expectatives d’Ernest Maragall, ja que comuns i socialistes comparteixen un mateix segment de l’electorat. A Esquerra tenen moltes esperances dispositades en Collboni, de la mateixa manera que els comuns confien que l’efecte Puigdemont impulsi Artadi i resti vot independentista a Maragall. La política no depèn només del que fas tu, sinó de com es distribueixen els vots entre els adversaris. Per això són tan importants les apel·lacions al vot útil al llarg de tota la campanya.

Si es confirmen els pronòstics, un dels grans derrotats de la nit serà Manuel Valls. L’ex primer ministre francès va fracassar d’inici quan no va aconseguir encapçalar una plataforma constitucionalista que anés més enllà de Ciutadans, segurament perquè tenia mala informació sobre la política catalana i espanyola. I després va confiar que podia repetir l’èxit d’Inés Arrimadas del 21-D, en què Cs va guanyar a Barcelona, sense percebre que aquell va ser un resultat completament excepcional per la conjuntura. El cas és que Valls ha fet una campanya correcta però amb un discurs que, tal com es va demostrar el 28-A, té una capacitat de penetració molt limitada. El cosmopolitisme del candidat i la seva experiència política al palau de Matignon, que en un altre context podrien haver funcionat, han naufragat a la Barcelona del Procés i de la revolta dels barris contra les servituds del turisme.

Alcaldes o rinoceronts?

Fora de Barcelona, Cs aspira a créixer a l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona, però ho té difícil per entrar en qualsevol combinació de govern, sobretot després del gir conservador i antisocialista que ha imprès Albert Rivera. Catalunya, doncs, continuarà tenint menys alcaldes de Ciutadans que rinoceronts hi ha al Zoo (només n’hi ha un, i ja grandet).

Qui sí que pot superar aquest guarisme és el PP, que sospira per recuperar l’alcaldia de Badalona amb Xavier García Albiol i la de Castelldefels amb Manu Reyes. Això sí, amagant unes sigles, les del PP, que semblen maleïdes. L’únic que en fa gala és l’empresari Josep Bou, el peculiar candidat per Barcelona, que es reivindica casadista autèntic i ignora que el seu mentor està en ple gir al centre. Bou, que és més un candidat d’Aliança Popular que del PP, aspira a mantenir la presència del partit a l’Ajuntament apel·lant a les essències del conservadorisme català clàssic, aquell que cita Balmes i Torras i Bages i no acaba de renegar de Franco pels estralls que, a parer seu, va provocar el període republicà. Bou mateix no pot evitar una ganyota de fàstic quan pronuncia la paraula república. Falta saber si amb això n’hi ha prou per superar la barrera del 5%.

La fórmula CUP

En una situació electoral similar es troba la CUP a Barcelona, al llindar d’entrar o quedar-se fora per un grapat de vots. Els cupaires saben que el gran salt a les municipals el van fer el 2015, quan van aconseguir l’alcaldia de Berga, i que ara es tracta de mantenir posicions. Quedar fora de la capital tindria un impacte negatiu molt fort perquè els retornaria a la marginalitat. La CUP, però, mostra una sorprenent capacitat de renovar els candidats (Anna Saliente ha sigut una de les sorpreses agradables de la campanya), i confia en la solidesa de les seves bases. De fet, el 21-D ja van superar, tot i que per poc, el 5%.

I finalment diumenge sabrem si els candidats de les primàries auspiciades per l’ANC, amb el cap de brot de Jordi Graupera a Barcelona, fan forat o queden relegats a la categoria d’experiment fallit.

Amb la resolució de totes aquestes incògnites, a partir de demà podrem acabar de dibuixar el nou mapa polític català. Coneixerem l’abast de l’avenç d’ERC, els límits del renaixement del PSC, l’abast del retrocés del PP, el ganxo electoral d’Ada Colau i Carles Puigdemont, principals actius de dos espais polítics encara per construir, i també de Manuel Valls. Demà es parlarà d’alcaldes i eurodiputats, però les lectures aniran molt més enllà. Perquè avui, encara que sigui un tòpic repetir-ho, hi ha molt en joc.