Ada Colau: “Com a alcaldessa, tinc interessos comuns amb Mas”

BarcelonaNo fa ni un any que Ada Colau va venir a l’ARA a explicar-nos que es presentaria a les eleccions. Avui, quan m’avisen que ja ha arribat, em diuen: “Ja és aquí l’alcaldessa”. Durant l’entrevista, hi ha un moment que se li humitegen els ulls: quan explica, com si ho prometés en públic, que cada matí portarà el seu fill a l’escola. Diu que Isidre Fainé encara no li ha trucat, però afegeix amb un somriure que ja li trucarà ella. I afirma que té centenars d’entrevistes demanades de mitjans de tot el món. Aquesta és la primera com a alcaldessa.

Encara està en la fase que es lleva al matí, es mira al mirall i diu: “Sóc l’alcaldessa de Barcelona”?

Sí, encara passa. Que m’ho recordo cada dia.

I a continuació?

Cada dia surto al carrer i moltíssima gent està il·lusionada, i ens dóna ànims. Em diuen que no m’atabali.

La seva elecció es va convertir en una notícia d’abast mundial. A la BBC parlaven d’“activista antipobresa”. L’altre dia, en un tuit, al Boston Globe s’hi referien com a “alcaldessa d’extrema esquerra”. Amb quina etiqueta internacional li agradaria ser coneguda?

Amb l’etiqueta del canvi democràtic. Hi ha hagut moltes expressions diferents en molts llocs del planeta que estan dient que cal sobirania real, que cal que la gent decideixi com s’administren els béns comuns, perquè la democràcia representativa formal és clarament millorable. I aquest canvi té una dimensió global.

La seva elecció va en sintonia amb la de Manuela Carmena a Madrid. El president del BBVA, Francisco González, va parlar del “populisme de les promeses inviables”. El president de la CEOE, Joan Rosell, va exposar el risc de voler fer-ho saltar tot pels aires sense alternativa ni bussiness plan. Vostè hi veu por?

La por no m’ha agradat mai, no m’agrada sentir-la ni provocar-la. Precisament, moltíssima gent porta anys vivint amb por, por de no arribar a finals de mes, por de no tenir menjar per donar als seus fills, por de no poder pagar les despeses del material escolar, por que la facin fora de casa, por de quedar-se amb un deute de per vida.

Sí, però ja sap allò de “Fem que la por canviï de bàndol”.

No, no crec en les revenges. Hem de demostrar que sense provocar ni misèria ni desigualtats podem administrar els recursos amb prosperitat i creixement, que tothom en surti beneficiat. El model actual és insostenible. Els problemes que provoca la desigualtat a Barcelona no només afecten els milers de famílies que estan a l’atur o amenaçades de desnonament o patint la pobresa energètica, sinó que hi ha un risc de trencament de la ciutat. Una ciutat molt desigual és una ciutat que pot ser conflictiva, i això als inversors no els agrada. Als inversors els agrada la tranquil·litat, la seguretat. Per tant, qui vulgui una ciutat pròspera i atractiva per a les inversions, i pensi a mitjà i llarg termini, ha de voler una ciutat justa. Si volem que es reactivi el consum, la gent haurà de tenir els mínims vitals garantits. Si no és així, és impossible que l’economia es recuperi.

Què ha descobert aquests primers dies d’alcaldessa que no sabia?

He constatat una cosa que imaginava: la qualitat dels professionals de l’Ajuntament. Hem tingut una molt bona rebuda dels treballadors municipals i els estic agraïda.

I en qüestions conflictives?

És una institució enorme. Nosaltres hem guanyat com una candidatura de canvi i, evidentment, volem introduir-hi canvis. I és evident que no ho podem fer en dos dies. Tenim un repte: fer tota la feina que hem de fer a dins però sense deixar mai de ser a fora. Perquè d’això es tracta, de canviar les formes de governar per governar amb la ciutadania.

L’hem vist viatjar en metro. I la primera cosa que va fer va ser aturar un desnonament. Sabem que l’atenció als vulnerables és la seva prioritat.

Més que l’atenció als vulnerables, que dóna una imatge assistencialista o paternalista, es tracta d’una altra cosa. No és això.

Quan es va a aturar personalment un desnonament...

Que ningú cregui que a ell no li pot passar, que algun dia li poden anar malament les coses. He conegut gent que ha tingut un nivell de vida altíssim, i que ho ha perdut tot. Garantir drets és una condició necessària en una ciutat pròspera. I hem de treballar per repartir la riquesa, lluitant contra la precarietat i generant ocupació de qualitat.

Canviarà l’ordenança de civisme?

Sí, ho hem dit sempre. L’ordenança de civisme no funciona. I no només això. S’estan generant situacions d’injustícia i s’està criminalitzant la part més feble de la societat. Hem de posar normes i garantir la convivència, i s’ha de vetllar perquè els drets d’uns no impossibilitin els d’altres, Però, compte, perquè podem fregar l’absurd.

Deixi’m que li posi casos concrets. Què hem de fer amb les persones que es colen al metro?

Primer hem de garantir el dret a la mobilitat. I vetllar perquè hi hagi tarifes realment accessibles, que puguin arribar gairebé a la gratuïtat en els casos de més necessitat econòmica. Per exemple, que un aturat no pagui o que pagui una quota mínima. No crec que ningú es coli al metro per caprici o per diversió.

O per la cara.

Però, normalment, algú no infringeix la norma per caprici, ho fa per necessitat. Almenys els casos que he conegut són més aviat per necessitat. I com es pot fer el que pretenem? Ja no es tracta de si abaixem 20 cèntims la T-10. El que s’hauria de fer és una política tarifària que fomenti molt més els abonaments a llarg termini, anuals, en funció de les necessitats i dels ingressos. I així pot sortir a compte al servei, perquè s’incentiva l’ús del transport públic i hi ha un retorn.

Hi ha gent que paga i va justa.

Evidentment. Una cosa que em deia la síndica de Barcelona: hi ha moltes queixes de persones grans que són sancionades al metro perquè porten el títol però no porten la identificació. Hi ha moltes sancions estrictes amb el més feble.

La síndica, Maria Assumpció Vilà, va escriure al març sobre Can Vies: “Assegurar el dret a una vida digna dels veïns afectats pels sorolls no admet demora”. Què farà, alcaldessa, en aquesta qüestió?

Hem de fer conciliables els drets. Els veïns i veïnes han de tenir garantit el dret al descans i, al mateix temps, hi ha un centre social molt arrelat al barri, que és font d’activitats socials i culturals, i que ha donat espai a molts col·lectius i està ben valorat pel teixit veïnal. A Sants, Can Batlló està sent un grandíssim èxit de gestió veïnal.

El turisme creixerà a l’estiu a Barcelona un 5%. És una bona notícia?

El turisme és un dels grans actius de la ciutat. Però segons com es gestioni pot donar beneficis a uns pocs o a una majoria. És evident que hi haurà problemes a l’estiu, perquè no tenim temps de fer intervencions estructurals. El que sí que podem garantir és que augmentarem les inspeccions per detectar irregularitats i pisos turístics il·legals. I l’any vinent afrontarem un pla de turisme de ciutat, comptant amb totes les veus.

Posar Jordi Martí de gerent municipal no és gaire trencador, no?

O sí. Hem sorprès força gent.

Però si era de la casta...

La casta són unes elits polítiques i econòmiques que han governat regularment d’esquena a la ciutadania. Vull ser l’alcaldessa de tots els veïns i les veïnes, els que ens han votat i els que no. No som sectaris, volem comptar amb tothom. I Jordi Martí és una persona que porta molt de temps en la política municipal, que coneix molt bé l’Ajuntament, que té experiència gerencial i que estima la ciutat.

Cobrarà més que vostè?

Podria ser. En les gerències entenem que hem de respectar els barems salarials de l’administració pública, tot i que intentarem fer alguna reducció raonable en casos excessius. Hem dit que el codi ètic ens l’apliquem els responsables polítics, no el podem imposar als treballadors. El meu sou l’he assumit voluntàriament perquè el que cal ara és exemplaritat. No hem vingut aquí a fer-nos rics, hi som per vocació.

¿D’un govern de canvi s’espera que sempre vagi en metro?

Sempre no. Ja he agafat el cotxe oficial. M’he posat per objectiu que, tots els dies que pugui, vull portar el meu fill a l’escola. És el més saludable de la meva vida. Un altre objectiu és agafar el metro i anar caminant pel carrer almenys una o dues vegades al dia. I el cotxe sempre m’acompanya per motius de seguretat. Hem demanat que no sigui un cotxe de luxe, que no tingui els vidres tintats, perquè em pugui veure amb la gent. No em sento gens insegura. Al contrari, em sento molt més segura quan parlo amb la gent i actuo amb naturalitat. No es pot perdre el contacte amb la realitat.

Pel carrer no li han dit “Alcaldessa, sobretot no perdem el Mobile”?

No m’ho han dit tant. Hi ha hagut males interpretacions. Jo no he dit que estigui en contra del Mobile, he dit que ho vull millorar. Qui pot estar en contra de voler millorar els beneficis que generi un esdeveniment econòmic per a la ciutat?

¿Demanarà al sector hoteler, que es beneficia de la Fórmula 1, que posi els diners que l’Ajuntament no cedirà al Circuit de Catalunya?

Amb el tema de la Fórmula 1 també hi ha hagut equívocs. En els últims quatre anys hi ha hagut una subvenció directa en publicitat al Circuit. Semblaria que és una aportació que abans feia la Generalitat i que després es va demanar que es fes des de l’Ajuntament. No s’està qüestionant el Circuit, el que s’està qüestionant és si aquesta despesa de cinc milions d’euros és prioritari destinar-la a la Fórmula 1.

El problema és transmetre la imatge que Barcelona ha deixat de ser una ciutat business friendly.

Al contrari. El que volem promoure és que hi hagi molta activitat econòmica, i activitat econòmica exemplar. Hi ha grans empreses o multinacionals a Barcelona, no totes, que fan enormes beneficis a la nostra ciutat i, en canvi, tenen treballadors amb condicions absolutament precàries. Hem de revertir les desigualtats perquè la ciutat no es trenqui.

I si no volem que es trenqui la ciutat, segons quins missatges polítics no s’haurien d’evitar?

Tots podem tenir un moment en què ens escalfem i utilitzem una expressió inadequada. Però jo he vist coses que són intolerables en aquesta ciutat. I, fruit d’això, es poden dir coses que poden sonar molt contundents, però és que la realitat és molt contundent. Tots ens hem d’esforçar per ser dialogants, i que la indignació no ens impedeixi ser propositius. Perquè a vegades sembla que alguns són molt amables en les formes, però estan permetent una realitat que és intolerable.

És el cas d’Artur Mas?

Per a mi sí. Que es defensi la sobirania i el dret a decidir, amb el qual estic plenament d’acord, però després s’impedeixi el dret a decidir sobre el model de sanitat pública, i es permeti la privatització o les males praxis, com el cas Innova, és inadmissible. Per a mi la política catalana en l’àmbit de la sanitat és intolerable. Defensem un procés constituent perquè el marc institucional actual està esgotat i Catalunya ha de poder decidir lliurement la seva relació amb l’estat espanyol. Això és inqüestionable. Però hi ha un debat molt interessant de fons. Què vol dir sobirania? Perquè per a mi sobirania vol dir defensar la sanitat catalana.

Què en pensa del trencament entre Convergència i Unió? En termes polítics, és històric.

És un símptoma dels molts canvis que s’estan produint. Està bé, s’estan movent coses que semblava que no es mourien mai. Però ara he de pensar com a alcaldessa, i espero tenir una relació pròxima i de col·laboració amb el president Mas, perquè tenim interessos comuns. I hem d’anar a Madrid a reivindicar que hi hagi les inversions promeses, infinitament endarrerides, en infraestructures clau com La Sagrera o l’accés ferroviari al port. Tenim interessos comuns que hem d’abordar independentment de les sigles.

Barcelona ha començat millor que Madrid. ¿Manuela Carmena va fer bé de fer dimitir el regidor de Cultura pels tuits ofensius?

Ningú va dir que seria fàcil, ni a Madrid ni a Barcelona. Confio plenament en la capacitat de Manuela Carmena de gestionar el seu govern. Conec Guillermo Zapata des de fa molt de temps. És una persona íntegra i compromesa amb els drets fonamentals. Els tuits es van treure de context, però eren desafortunats.

A quin lloc farà el primer viatge oficial com a alcaldessa?

Ho estem valorant. No trigaré gaire perquè la dimensió internacional és importantíssima.