A la cua d'autoinculpacions: “Oriol, saps si també vindrà el president Mas?”

BarcelonaRobust i majestuós, l’Arc de Triomf té, en la seva imponència, alguna cosa emocionant. A la seva ombra s’hi arreceren avui dos enamorats, un grup de xineses fent tai-txi i sis o set sensesostre instal·lats en un pedrís sota el sol protector de desembre. Amb l’estómac també escalfat per un bric de Don Simón, es miren de lluny la cua que comença a formar-se a l’entrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Són els ciutadans que, convocats per l’ANC, s’autoinculpen d'haver participat al 9-N, per fer costat a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

La cua és llarga, enfila Almogàvers i tomba per Roger de Flor. La majoria són jubilats amb els ànims encesos i incorregible afany de lluita. Al Paco Martínez, històric sindicalista i membre de Súmate, no l’han de convèncer de res, porta la mobilització incorporada de fàbrica. Està convençut que Podem "farà mal" perquè mobilitzarà molts indecisos i partidaris del sí-no. Encara que a ell la parafernàlia de Pablo Iglesias i companyia li sona a antiga, al PSOE de Suresnes. La Roser, gran amiga del Paco, està una mica desconcertada perquè considera que autoinculpar-se no té cap sentit, però, esclar, qualsevol acció reivindicativa li sembla del tot oportuna.

El Josep Maria Roca també es mostra contrariat per la lentitud i els temps morts en què s’ha encallat el procés. És de Nou Barris i està acostumat a picar pedra sense descans en un barri poc conscienciat per la causa. La Isabel i l’Àngels també estan una mica avorrides de la inèrcia i la immobilitat política. Tenen ganes que passin més coses. Al Francesc Gironella li falta un dia per fer 79 anys i és independentista des dels 10: "Semblava un somni irrealitzable". "Tinc 72 anys i tant me fa que em posin a la presó", m’explica la Rosa Gelabert, que llueix unes arracades amb l’estelada.

Veig que Oriol Junqueras està omplint el document per a la inculpació. "Vindrà el president?", li pregunten. No respon. Fa un somriure sorneguer. Quantes vegades al dia el deuen interrogar sobre el president? Camina fins al final de la cua i tothom el saluda. Uns quants "Tots a una!" i "Ànims!" es combinen amb retrets pels impediments a la unitat i alguna bronca notable. "A veure si us poseu d’acord!". Un senyor colombià bastant esvalotat i expansiu li explica que va néixer a la selva i que no es refia dels polítics: "Miri’m als ulls", li exigeix. I Junqueras se’l mira igual com mirava, fa poc, els seus amfitrions sevillans de 'Salvados'. Estoic i impassible, amb calma zen i nervis d’acer. No fa declaracions a la premsa i ens adreça a l’Anna Simó, que és a pocs metres. "Jo? 'Donde hay patrón no manda marinera'", ens diu ella. Hi són també els diputats Marc Sanglas i Marta Vilalta, amb unes vambes estupendes tunejades amb l’estelada, com les arracades de la Rosa. Molta presència republicana i molts ciutadans amb ganes de parlar amb ells. N’escolto tres o quatre que també estan preocupats per les relacions amb Artur Mas, sembla que no especialment fluïdes. No sé per què pateixen. Potser no saben que encara que Mas perdés les eleccions, Junqueras ha dit que està disposat a fer-lo president igualment.

Mentre els primers de la cua ja van entrant, em trobo la Núria Feliu i ens fem un efusiva abraçada: "S’ha acabat anar amb el lliri a la mà! El 2015 serà l’any de les abraçades", exclama. Home, però el 2014 també n’hi ha hagut alguna. Aquella del 9-N entre Mas i David Fernàndez, per exemple, que tant va disgustar Pablo Iglesias, tal com ens va fer saber en el seu bany de masses de diumenge passat. Però no es pensin, per molt que el Pablo estigui tan acostumat a les esgarrapades de la seva estimada casta, també li agraden les abraçades, especialment les de l’ós. Però, de fet, no cal que s’esmerci a donar-nos gaire lliçons sobre el tema. Aquestes abraçades aquí també s’estilen, també fan fortuna.