Els 65.000 quilòmetres d’Aragonès per intentar tornar a posar la Generalitat al mapa

BarcelonaNo va tardar ni un mes a fer el primer viatge institucional com a president de la Generalitat, i després de pujar a l'avió per primer cop anar a l'estranger s'ha convertit en una pràctica recurrent per a Pere Aragonès. En dos anys ha fet 16 viatges a 14 països diferents i quasi 65.000 quilòmetres amb l'objectiu de tornar a posar la presidència de la Generalitat al mapa. Aquests dies està fent el viatge més ambiciós, que l'ha portat a Colòmbia, l'Uruguai, l'Argentina i Xile. Una expedició amb molts actes i contactes a l'agenda, però també amb alguns contratemps i decepcions. Una fotografia representativa d'aquests dos anys amunt i avall.

Que Aragonès apostés des del principi pel vessant internacional no va ser una casualitat sobrevinguda. No només tenia el convenciment que era un àmbit que calia prioritzar, sinó que sabia que era un aspecte amb el qual podia superar ràpidament la trajectòria dels seus dos predecessors. Carles Puigdemont i Quim Torra no van poder fer la maleta tant com haurien volgut per una barreja letal de dos fets: l'acceleració del Procés va tancar diverses portes internacionals –algunes, pressionades per l'Estat– i el confinament de la pandèmia va acabar de rematar la situació.

Al cap de poc d'arribar a Palau, Aragonès va fitxar un assessor en polítiques internacionals, Miquel Royo –ex director general d’Afers Globals de la Generalitat i exdelegat adjunt del Govern a Brussel·les–, que després va situar com a secretari d'Acció Exterior quan Junts va abandonar el Govern. Aquesta és una de les altres claus que cal mirar: la política en acció exterior també és més fluida des que a banda i banda del Pont del Bisbe –que uneix la seu del Govern i la seu de la conselleria– hi ha el mateix color polític, el d'ERC. Quan hi havia Victòria Alsina (Junts) es van intentar guardar les formes, però les relacions no sempre van ser fàcils, com per exemple amb l'estira-i-arronsa per si calia o no una delegació del Govern a Israel.

De tots els viatges fets, un dels que li ha servit a la Generalitat per treure més pit va ser l'expedició a Brussel·les per la qual Aragonès es va reunir amb el comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, i amb el comissari de Mercat Interior, Thierry Breton. Feia anys que a un president de la Generalitat no se li franquejaven les portes de la Comissió Europea. Des de temps d'Artur Mas, que el 2011 fins i tot havia aconseguit ser rebut pel president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso. Aquella va ser la trobada de dos ferms defensors de l'austeritat.

Canvi de discurs

Què explica el canvi de posicionament de la Comissió? Un dels motius aparents és el canvi de rasant del discurs de la Generalitat en clau de Procés: amb ERC a la presidència ha quedat enrere definitivament l'aposta unilateral i s'ha passat a la defensa d'una solució negociada. Fonts de la Generalitat diuen que si s'han reobert portes com aquesta és "per la suma de moltes coses", però admeten que l'aposta pel diàleg "hi pot tenir certa transcendència". El fet de tornar a treballar amb la idea d'un "referèndum reconegut internacionalment", asseguren, ajuda més que quan el discurs era el de tirar pel dret –un discurs que ERC també va defensar durant una època.

Ara bé, el Procés no ha sigut l'eix principal dels viatges del president. Ha parlat del clima a Nova York, de memòria democràtica i cooperació a Bogotà, d'hidrogen verd a Stuttgart, de refugiats a Berlín, de cultura i energies renovables a París, de llengua i salut mental a Ginebra –a l'ONU i a l'OMS– i de cooperació interregional a Tolosa de Llenguadoc i Buenos Aires, entre altres exemples. La causa independentista l'ha vehiculat sobretot a través de la denúncia del cas d'espionatge Pegasus –que ha portat a Brussel·les i a Washington– i també ha tingut pes quan es va reunir amb el Sinn Féin a Dublín i amb Nicola Sturgeon a Glasgow. Dos dels viatges també l'han portat a veure's amb Puigdemont: primer una visita a Waterloo –la primera expedició com a president– i després un viatge d'urgència a l'Alguer per la detenció de l'expresident. L'argument de la Generalitat és que de la situació política a Catalunya se'n parla, tot i que des de fora no es vegi com el vector principal. "A tot arreu se'ns demana per la situació política, social i econòmica. Com ha anat el procés de diàleg i tot el camí que queda per fer", explicava aquests dies el mateix president des de Montevideo.

El paper de l'Estat

En les seves sortides, però, no tot ha sigut un camí de roses. Coses de les relacions internacionals i, probablement, de no ser un estat. En aquest viatge a l'Amèrica Llatina ha tingut almenys dos contratemps. A darrera hora el president colombià, Gustavo Petro, va anul·lar la trobada que tenien programada i que hauria sigut el contacte de més pes –un cap d'estat– des que Aragonès és el capdavant de la Generalitat. El motiu esgrimit va ser un problema "rellevant d'ordre públic i violència" d'última hora al departament del Cauca, al sud del país. També va anul·lar la cita la vicepresidenta de l'Uruguay, Beatriz Argimón. El president sí que va poder veure's amb l'expresident uruguaià Pepe Mujica i té previst fer-ho amb l'expresidenta xilena Michelle Bachelet.

Els canvis d'agenda dels interlocutors no són els únics problemes de sortir fora. Un altre problema és que, sovint, el missatge de l'interlocutor és imprevisible. Per exemple, el comissari europeu Reynders va escoltar les demandes d'Aragonès sobre Pegasus però també li va demanar que la Generalitat apliqués les sentències dels tribunals sobre el 25% de castellà a les escoles que són un míssil contra la immersió i que la mateixa Generalitat intenta combatre. Per la seva banda, Mujica es va mostrar partidari d'una "Espanya federal", encara que també va demanar a l'Estat més comprensió per integrar els seus diferents "pobles". Ningú nega que es pugui parlar del Procés arreu, però els suports explícits segueixen quedant lluny.

Quin paper té l'Estat en els contratemps? És difícil calibrar-ho amb exactitud, ja que les vies diplomàtiques són discretes i a la Generalitat tampoc li interessa publicitar-les. A Colòmbia, per exemple, l'ambaixada ha fet un marcatge proper al president, tot i que de portes enfora ha intentat que fos amb guant de seda. "Benvingut, president", li dedicava a Twitter la delegació diplomàtica espanyola en aquest país. Per ara, doncs, si hi ha guerra de guerrilles encara és soterrada. El mateix Aragonès ha intentat treure-hi ferro aquests dies: "Si els catalans paguen amb els seus impostos les ambaixades espanyoles, doncs les ambaixades no haurien d'obstaculitzar la feina que el Govern sinó facilitar-la".