500 alts càrrecs de la Generalitat, pendents de l’acord d’investidura

BarcelonaQuan JxCat i ERC arribin a un acord per desbloquejar la investidura –si és que hi arriben– començarà el ball de noms a la Generalitat. Hi ha gairebé 500 persones que depenen directament dels partits, des de consellers, secretaris generals, secretaris, assessors, directors generals, membres dels gabinets, delegats i un bon grapat de directius d’empreses públiques. Fins i tot, fora d’aquest recompte, els subdirectors generals –obligatòriament funcionaris– tenen números de canviar perquè també són càrrecs de lliure designació. Traduït en diners, gairebé 40 milions d’euros anuals depenen de la formació del Govern. Especialment profunds serien els canvis si ERC acaba governant en solitari, però és una qüestió que es repeteix cada cop que hi ha eleccions. ¿Pot funcionar una administració si ha de redefinir per complet tota la seva direcció cada cop que hi ha eleccions?

“No és bo que una persona ocupi una direcció general durant 20 anys, però que canviï de forma aleatòria cada 2 o 4 anys fractura l’administració. No hi ha cap tipus d’estabilitat ni gestió del coneixement”, apunta en conversa amb l’ARA Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF i exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Ell és un de la trentena d’acadèmics –alguns alts càrrecs de la Generalitat– que signen el manifest que impulsa l’Institut Ostrom sobre professionalització de la direcció pública.

El que demanen bàsicament és canviar el procés de selecció d’aquests càrrecs directius: passar d’un model de “discrecionalitat política” a un altre “d’acreditació de competències”. “Necessitem tenir la certesa que les persones que ocupen els càrrecs de direcció pública són objectivament les més ben preparades i estan sotmeses a un rendiment de comptes com passaria al sector privat”, explica Aleix Ramià, responsable de comunicació d’Ostrom. I per fer-ho, reclamen que es completi el procés iniciat l’any 2012 per la comissió d’experts per la reforma de l’administració pública, que va derivar el 2015 en un projecte de llei d’ordenació del sistema de direcció pública professional que continua guardat en un calaix. Aquell projecte preveia que els directius dels ens públics (161) i els directors generals (84) es continuarien triant pel polític, però després que els candidats superessin “processos selectius basats en els principis de transparència, publicitat, lliure concurrència, idoneïtat, mèrit, capacitat" i haguessin acreditat les "competències professionals requerides”.

“Aquesta selecció no es podria fer de forma lliure i discrecional”, afegeix Ramió, que s’emmiralla en el cas de Portugal: “Hi ha una agència independent que fa una selecció per a cada cas i designa una terna de finalistes entre els quals el polític pot triar”.

Risc o oportunitat?

Xile, Espanya i Turquia, amb el 95%, encapçalaven el 2016 el rànquing de països amb més relleu d’alts càrrecs quan canvia un govern (OCDE). En aquest grup també hi havia Portugal fins que va modificar el seu sistema. “La realitat és que la reforma no va ser espontània sinó una imposició de la Unió Europea a canvi del rescat de la crisi financera”, recordava ara fa uns dies l’advocada de l’estat Elisa de la Nuez en un webinar organitzat per Ostrom. Ella defensa la professionalització perquè aportaria “talent” al sector públic.

No opinen el mateix els principals sindicats de la Generalitat. “És un model amb risc de ser antidemocràtic. Em fa por que el país acabi dirigit per tecnòcrates”, alerta Marc Sallas de la Intersindical-CSC. Segons ell, el principal repte avui dia a l’administració és el de l’estabilització de les desenes de milers d’interins que hi treballen. Comparteix la prioritat la secretària general d’IAC-CATAC, Assumpta Barbens, que també rebutja la professionalització dels càrrecs directius. “Hi estem radicalment en contra. Si no hi ha criteris molt ben objectivats, el càrrec l’acabarà ocupant un polític”, avisa. Barbens lamenta que darrere d'aquesta proposta hi hagi l’opinió que “a l’administració pública no hi ha bons professionals” i subratlla que els canvis per millorar el model han de començar per baix (una nova llei de la funció pública) i no pas per dalt.

Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la UPF, va formar part del grup d’experts que va assessorar el Govern el 2012. Ara es manté escèptic respecte a la viabilitat del projecte, malgrat que ha signat el manifest d’Ostrom. “Volem una direcció oberta que aculli els més idonis, però aquesta idoneïtat algú l’ha d’acreditar”, subratlla, i adverteix que es correria el perill de donar més influència als polítics en els processos de selecció i de crear una nova “casta” de directors públics professionals sense haver provat abans si veritablement pot funcionar el model a Catalunya. En el webinar recordava el projecte fallit d’Ernest Maragall com a conseller d’Educació per professionalitzar la direcció de les escoles.

La doble vara dels partits

Per a Francisco Longo, exdirector del Centre de Governança Pública d’Esade, els múltiples exemples que hi ha al món fan innecessària una prova pilot a Catalunya. Ell fuig de la burocratització del règim ordinari de la funció pública, “que no està pensat per a la gerència”, i advoca perquè la direcció pública professional “no sigui un contrapès, sinó un complement a la política”. En el webinar, a més, remarcava que es reduiria “el risc de clientelisme”. Són, a banda dels sindicats, els partits –per motius diferents– els que més s’han resistit al canvi: “Els alts càrrecs són un recurs important per als seus aparells”.

La fidelitat al polític és un dels lligams que s’estableix quan es tracta d’un càrrec de confiança. I fins i tot hi ha una vinculació econòmica, ja que en la gran majoria dels casos els partits exigeixen als seus alts càrrecs que donin una part del sou a l’organització. Malgrat tot, la major part porten als seus programes la professionalització dels directius públics (PSC, ERC, JxCat, Cs i el PP).

L’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic defineix de forma genèrica l’àmbit directiu en l’administració. L’àmbit local, però, és un món a part, com explica Juan Ignacio Soto, secretari d’administració local des del 1981 fins que es va jubilar. Als ajuntaments la figura de l’alcalde transcendeix l’àmbit polític i també té les atribucions de caràcter operatiu a les quals difícilment voldrà renunciar. “Quan hi ha eleccions, qui arriba ho canvia tot perquè ho veu com una part del botí. No és bo que passi però calen més coses i no només una professionalització: una selecció de qualitat que garanteixi el principi d’igualtat d’oportunitats, feta en termes de competitivitat i que limiti la politització dels càrrecs”, assenyala. També és clau per a ell reforçar les escoles públiques d’administració i resoldre el problema dels interins.

Xile i Portugal han professionalitzat la seva direcció pública i en aquell rànquing de l’OCDE del 2016 avui només Turquia i Espanya (i Catalunya) continuen canviant de dalt a baix els seus alts càrrecs quan canvien de govern. A Organizando el Leviatán (Deusto), un dels llibres referents en la matèria, els autors Víctor Lapuente i Carl Dahlstrom conclouen, comparant entre un centenar de països, que una direcció pública professional aporta menys risc de corrupció, més eficiència en la despesa i en la gestió i més incentius en la retribució. Valorar els pros i els contres és feina dels polítics, que, en aquest cas, serien una part directament afectada.