Els 40 anys del Parlament en 10 plens històrics

BarcelonaEl 10 d'abril de 1980, aquest divendres ha fet 40 anys, el Parlament reobria les portes i els diputats escollits a les eleccions del 20 de març ocupaven els seus escons a l'hemicicle. Es feia així un pas decisiu en el procés de recuperació de les institucions catalanes, i s'obria una nova etapa en l'autogovern del país. Una etapa que, vista avui, quatre dècades després, ha deixat un grapat d'imatges històriques. De la primera investidura de Jordi Pujol el 1980 a la declaració d'independència de 2017, passant per l'aprovació de l'Estatut el 2005 o la prohibició dels toros el 2010. Aquest és un repàs a la història recent de la cambra catalana a través de 10 plens històrics.

La restitució del Parlament

"Senyores, senyors diputats de Catalunya, la primera sessió del Parlament queda oberta". Amb aquestes paraules, pronunciades a un quart i cinc minuts d'una del migdia del 10 d’abril de 1980, el president de la Generalitat Josep Tarradellas donava per començat el primer ple de la cambra catalana des del restabliment de la democràcia. Aquest divendres s'han complert 40 anys. Era la imatge històrica de la restitució de la institució després del franquisme. El ple va acabar amb Heribert Barrera escollit com a primer president de la cambra, i els mateixos diputats acabarien investint setmanes després Jordi Pujol com a president.

La primera investidura de Jordi Pujol

En el que va ser el primer debat d'investidura del nou Parlament restituït, Jordi Pujol va necessitar sotmetre's dos cops a votació per ser investit. Era el 1980, CiU havia guanyat les eleccions a la cambra catalana per sorpresa amb 43 diputats i no tenia els escons suficients per sortir elegit cap de l'executiu sense aliances. Pujol només comptava amb els seus parlamentaris. És per això que en la primera volta no va arribar a reunir la majoria absoluta necessària: Centristes de Catalunya-UCD (18) i ERC (14) es van abstenir, i el PSC (33), el PSUC (25) i el Partit Socialista Andalús (2) van votar-hi en contra. “Ens obrim a totes les suggerències i a totes les col·laboracions de tots els partits parlamentaris”, va dir el presidenciable. Dos dies després, però, això va canviar. No va aconseguir que els que havien rebutjat la seva investidura modifiquessin el sentit del seu vot, però sí que ERC i Centristes de Catalunya optessin finalment pel sí. Pujol va ser escollit per la majoria absoluta del Parlament.

La investidura de Pasqual Maragall

"Catalunya inicia un camí sense retorn i no es deixarà enganyar més". Aquesta va ser una de les frases més destacades que va pronunciar Pasqual Maragall el 2003 en el seu discurs d'investidura com a presidenciable a la Generalitat. Després de 23 anys ininterromputs de governs de Jordi Pujol, s'iniciava una nova etapa al capdavant del govern de Catalunya. El PSC (42), ERC (23) i ICV-EUiA (9) van unir forces per assolir la majoria absoluta davant de CiU, que havia guanyat les eleccions amb 46 diputats amb Artur Mas per primer cop com a cap de llista, i el PP (15). Malgrat el canvi polític que representava la investidura de Maragall, aquell ple del 16 de desembre no va ser tens. Hi va dominar el fair play entre el PSC i CiU, tot i les crítiques pròpies del debat parlamentari. L'exemple més clar van ser les paraules que Maragall va adreçar a Pujol com a president sortint: "Ara li toca al catalanisme d'esquerres, i superar CiU no serà fàcil". La tensió arribaria més tard.

"Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%"

El 24 de febrer de 2005 va deixar per a l'hemeroteca una de les frases més recordades de la història recent del Parlament. Enmig d'un debat monogràfic sobre l'esvoranc del Carmel per les obres de la línia 5 del metro, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es va regirar contra les acusacions de l'aleshores cap de l'oposició, Artur Mas, i va deixar anar una sentència lapidària: "Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%". Una al·lusió velada a les presumptes comissions de CDC a canvi de l'adjudicació d'obra pública que va glaçar l'hemicicle i que va estar a punt de fer saltar pels aires la unitat al voltant de la reforma de l'Estatut, en marxa en aquell moment. Davant l'amenaça de Mas d'aixecar-se de la taula de negociació, Maragall va acabar retirant les seves paraules del diari de sessions. Tanmateix, l'acusació va quedar gravada per sempre més a la memòria històrica de la cambra catalana.

L'aprovació de l'Estatut abans dels ribots del Congrés i del TC

El 30 de setembre de 2005 el Parlament vivia un altre dia gran. Amb un consens enorme -120 de 135 diputats, només el PP hi va votar en contra-, la cambra catalana va aprovar de manera solemne l'Estatut de Catalunya, el tercer de la seva història. Ho va fer després de mesos de negociacions i un cop superats els últims esculls que separaven el tripartit i CiU -el model de finançament i la referència a la laïcitat en l'ensenyament públic-, i sense saber encara tot el que comportaria després la tramitació d'aquell Estatut, retallat primer a les Corts i després al Tribunal Constitucional amb una sentència que va arribar l'estiu de 2010, cinc anys després. Una amputació que va limitar l'ambició del text estatutari i que va obrir un nou cicle a la política catalana, marcat per l'auge del sobiranisme.

Llum verda a la LEC

Una de les lleis sectorials més importants que s'han aprovat al Parlament en aquests 40 anys i un dels consensos clau de la societat catalana. Impulsada per l'aleshores conseller d'Educació del PSC, Ernest Maragall, la llei d'educació, que blindava la immersió lingüística com a model d'èxit, va prosperar amb el vot a favor de tots els grups excepte el PP i Ciutadans, que aquella legislatura havia debutat al Parlament amb només tres diputats. Més enllà de la immersió, la llei dota de més autonomia pedagògica els centres a l'hora de dissenyar el projecte educatiu adaptant el currículum que determini el Govern en cadascuna de les etapes i els ensenyaments. Aleshores, Maragall va destacar que la llei desplegava les noves cotes d'autogovern que donava l'Estatut i posava "en evidència la potència per ser usat com a element de transformació".

Prohibició de les corrides de toros

En una votació ajustada i incerta fins a l'últim minut -CiU i el PSC van donar llibertat de vot als seus diputats-, el 28 de juliol de 2010 el Parlament va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions la llei per prohibir els toros a Catalunya. Enmig d'una expectació mediàtica gens freqüent en aquella època i amb tensió a les portes del Parlament entre protaurins i antitaurins, la cambra catalana va culminar el camí que havia començat mesos abans amb una iniciativa legislativa popular (ILP). La llibertat de vot dins dels grups del PSC i CiU va fer que, per exemple, l'aleshores president de la Generalitat, José Montilla, votès en contra de la que seria una de les mesures clau de la seva legislatura. Montilla va justificar el seu vot contrari perquè creia "en la llibertat", un argument que no va evitar que el dia següent il·lustrés la portada d'El Mundo al costat de Josep Lluís Carod-Rovira i sobre un títol gens innocent: "Triunfaron los animales".

Setge al Parlament per les retallades

A l'arxiu de les imatges més inesperades d'aquests 40 anys de Parlament hi té un lloc destacat el que es va viure el 15 de juny de 2011, quan, convocades pel 15-M, milers de persones van intentar bloquejar la cambra catalana perquè no s'hi celebrés el debat sobre els pressupostos que consolidaven les retallades. La jornada va deixar un grapat d'incidents i d'escenes insòlites, amb enfrontaments d'alguns dels manifestants amb els diputats que volien accedir al Parc de la Ciutadella. Per a la història quedaran la jaqueta de Montserrat Tura marcada amb esprai, les corredisses de Joan Boada mentre bosses plenes d'escombraria li sobrevolaven el cap o Gerard Figueras demanant auxili als Mossos perquè alguns manifestants l'estaven increpant, però sobretot la dels llavors presidents de la Generalitat i el Parlament, Artur Mas i Núria de Gispert, i bona part del Govern, arribant al Parlament en helicòpter i la de molts diputats entrant a la cambra a través del zoo i en furgones dels Mossos d'Esquadra.

La proposta de pacte fiscal

Una proposta que va unir CiU, ICV-EUiA, ERC, Joan Laporta i, en una part, la menys ambiciosa en termes d'autogovern, el PSC. Probablement ara aquest consens entorn a una iniciativa del Govern és improbable al Parlament de Catalunya, però sí que va ser possible el 2012, el 25 de juliol, amb una nova proposta de pacte fiscal per a Catalunya. Fins i tot el PP, llavors liderat per Alícia Sánchez-Camacho, es va abstenir en alguns punts -malgrat que no ho va fer en els que parlaven d'una hisenda pròpia que recaptés tots els tributs-, mentre que Ciutadans va votar-hi majoritàriament en contra. "Aquest acord de finançament ha de tenir com a objectius: assolir la plena capacitat de decisió sobre tots els tributs suportats a Catalunya, poder disposar dels recursos econòmics que com a país es generen per atendre les polítiques socials i de creixement, i garantir la lleialtat institucional per evitar arbitrarietats i incompliments de les parts", afirmava la resolució. Tot plegat, però, va acabar amb un no del president espanyol, Mariano Rajoy, el 20 de setembre del mateix any a la Moncloa: "Això no ha anat bé", va dir el llavors president, Artur Mas, la qual cosa va obrir pas a la convocatòria avançada d'eleccions a Catalunya.

El referèndum i la declaració d'independència

Els últims anys han accelerat el ritme de plens històrics al Parlament. El Procés n'ha deixat un bon grapat, que es podrien resumir en dos d'especialment simbòlics: els que es van celebrar el 6 i 7 de setembre de 2017, per aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, i el del 27 d'octubre, en què es va aprovar la resolució que en el seu preàmbul proclamava la declaració unilateral d'independència de Catalunya. Dos plens que culminaven una legislatura marcada per la voluntat de la majoria del Parlament de celebrar un referèndum i la tensió constant amb els partits de l'oposició, visualitzada més que mai en els plens maratonians (el primer va acabar de matinada) del 6 i el 7 de setembre. L'última escena d'una cambra que tres dies després hibernaria durant un temps pel 155 seria la de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras adreçant-se als alcaldes que omplien l'escalinata per celebrar la declaració d'independència.