Trenta anys sense castellà al Parlament balear... fins ara
El PP i Vox han aprovat que a partir d'ara tots els tràmits siguin bilingües
PalmaEl 31 de desembre de 1991 es va publicar l'últim Butlletí Oficial del Parlament de les Illes Balears (BOPIB) bilingüe. Donava compte dels pressupostos de la comunitat. A partir de llavors, per un acord de la mesa de la cambra, els butlletins van passar a ser tots en català. El canvi, com recorden alguns diputats del moment, era una passa més en un llarg procés de recuperació del català com a idioma institucional, amb l’aprovació de la llei de normalització lingüística de 1986 com a element clau. Trenta-dos anys després, el president del Parlament, Gabriel Le Senne (Vox), ha desfet aquesta decisió amb el suport del PP. Si els recursos anunciats per l’oposició no prosperen, el bilingüisme tornarà a totes les comunicacions de la institució.
“Feia mesos que treballàvem en això, des que vàrem entrar [al càrrec]”, es va congratular dimecres d'aquesta setmana Le Senne. El PP va justificar el seu vot a favor perquè també altres parlaments com el basc, el navarrès o el valencià empren sistemàticament les dues llengües oficials. “No és un fet tan extraordinari”, ha defensat aquest divendres el vicepresident i portaveu del Govern, Antoni Costa: “No es retalla cap dret a ningú”. “Hi ha una llengua pròpia, però cap de preferent, sinó dues llengües cooficials”, va remarcar Costa, i va recordar que les comunicacions del Govern ja es fan en les dues llengües.
Consens al sortir de la dictadura
Fa més de tres dècades molts dels diputats i també dels funcionaris de la cambra tenien problemes amb el català escrit, perquè durant el franquisme no l’havien pogut estudiar. En les primeres legislatures (entre 1983 i 1991) es va “forjar” el Parlament que coneixem en l’actualitat, com recorda Sebastià Serra, diputat del Partit Socialista de Mallorca (PSM) en aquella època. Es van prendre decisions com “posar els noms dels diputats en català”, rememora. Encara avui, el nom complet de tots els parlamentaris apareix escrit amb la conjunció “i” entre cognoms, i per tant catalanitzat. “Ens convencíem els uns als altres que un territori amb llengua pròpia era molt important, després de tants anys de castellanització”, exposa Serra, que considera que la instauració del Parlament i de l’autonomia està “íntimament lligada” a la recuperació de la institucionalitat del català: “És la visualització de l’autogovern”.
“El clima polític després de l’aprovació, el 1983, de l’Estatut d’Autonomia, era molt diferent del d’ara”, considera al seu torn Damià Ferrà-Ponç, que va formar part de la mesa amb el PSM abans de passar a les files del PSOE el 1987. “Vaig convèncer Antoni Cirerol”, diu recordant una conversa amb el primer president del Parlament, d’Aliança Popular: “Li vaig dir: «Hem de ser fidels a la nostra pròpia història»”. Tots els grups van estar d’acord en afavorir l’ús del català: la llei de normalització lingüística es va aprovar per unanimitat. El diputat Manuel Jaén, nascut a Andalusia, va defensar el vot d’Aliança Popular a favor de la norma en una intervenció que es va aplaudir, i que va fer en castellà: “La llengua és l’element aglutinador d’un poble”, va reivindicar.
Es van fer cursos de català perquè el personal de la cambra l’aprengués “de manera progressiva” i el Parlament pogués, de mica en mica, passar a fer les comunicacions en català, recorda Ferrà-Ponç. "Malgrat que el Diari de Sessions sempre ha recollit les intervencions dels diputats en la llengua que les facin, hi va haver debat sobre com s’havien de transcriure les que eren en català, si amb l’article salat o en la forma literària", recorda. En els primers diaris de sessions, de fet, no es corregien els castellanismes. Es troben intervencions del president del Parlament com per exemple: “Es reanuda la sessió”, “Està agotant el temps” o “Aquest tipo de pressupost”.
Sense conflictivitat
L’expresident del Parlament (1995-1999) Joan Huguet lamenta la “politització” del debat sobre la llengua que s’ha fet, al seu entendre, per part de “radicals d’un costat i altre”. L’exdiputat del PP assegura que “mai hi va haver conflictivitat” en qüestions de llengua. Huguet treu pit d’haver estat un dels impulsors de l’ús institucional del català, però no veu amb mals ulls la decisió del PP i Vox d’equiparar-lo al castellà: “No em sembla malament que es publiqui en les dues llengües oficials; és lliure, democràtic i constitucional”.
En paral·lel, el conseller d’Educació i Cultura entre 1983 i 1987, Francesc Gilet (PP), insisteix en la directriu que va donar el president Gabriel Cañellas als consellers en aquell moment: que la llengua no havia de ser una font de confrontació. Encara que hi havia “tensió” sobre el català al carrer, “per evitar-la” el govern de llavors va dur la llei de normalització lingüística: “La vàrem defensar”. Assegura que no recorda “que es fessin grans declaracions, senzillament s’utilitzava”. “Vàrem tenir la gran sort que els polítics entenien la política com un servei a la ciutadania”, defensa.
Gilet, però, tampoc no és crític amb la decisió de Le Senne i els membres del PP de la mesa. “La normalització ha fracassat, fa quaranta anys que tenim el mateix discurs”, lamenta. “No es pot imposar res; hem d’aconseguir la convivència normal, natural, de les dues llengües”, argumenta. Un punt de vista que topa amb el de Ferrà-Ponç, que assegura que amb aquest canvi en l’ús de les llengües al Parlament “Vox fa saber que comanden ells”: “És una política regressiva”.
