20 hores i dues reunions per desencallar una negociació de 90 dies

BarcelonaDivendres al matí regnava el silenci. Per primera vegada en molts dies no hi havia declaracions ni contradeclaracions sobre què fallava entre ERC i JxCat perquè, tres mesos després de les eleccions, tot semblava bloquejat. Aquell dia el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, enfilava cap a Tarragona per assistir a un acte sobre fons europeus i no hi havia cap canvi d'agenda d'última hora que pogués fer pensar en un gir de guió. L'opció de tornar a les urnes era una possibilitat ben real. A la seu de més d'un partit ja es feien números de quant costaria tornar a eleccions. A la Generalitat també.

Però el cert és que entre bambolines, en aquells moments ja s'havia enfilat la reconciliació. Dijous el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez, va fer arribar dues possibilitats a Aragonès: la primera, tornar a explorar un govern de coalició garantint-li que si hi havia un acord el sotmetria a consulta de les bases i, en cas de rebuig, es votaria la seva investidura igualment. La segona, que la militància de Junts es pronunciés directament sobre el govern en solitari que defensava Esquerra, la qual cosa implicava anar a eleccions perquè difícilment la militància de Junts ho hagués avalat.

Davant d'aquest plantejament, Aragonès va optar per explorar la possibilitat d'un pacte de govern amb JxCat i divendres ja parlava amb Sànchez per quedar fora dels focus. D'entrada, es podien comptar amb els dits d'una mà les persones que coneixien la trobada i no va ser fins que va anar avançant el cap de setmana que la reunió va començar a circular entre les dues cúpules. Així, el que no s'havia mogut en 90 dies de negociacions es bellugaria en 20 hores. "Ha sigut un mà a mà", resumeix un coneixedor de les converses. Tots dos s'hi jugaven molt. Aragonès, l'oportunitat de ser president de la Generalitat, el primer d'ERC des de la restauració de la democràcia. Sànchez, la pau interna d'un partit que dirigeix des de fa relativament poc i que ens els pròxims mesos té el repte de consolidar la seva estructura. Ni a ERC ni a JxCat els convenien eleccions. Però si dins d'aquests dos partits hi havia algú a qui encara els convenien menys eren Aragonès i Sànchez.

Tant l'un com l'altre han estat en contacte permanent durant tota la negociació i es van veure dues vegades a Lledoners –el 26 d'abril i l'1 de maig–. La segona trobada va ser molt ben rebuda pels republicans, que van veure a tocar l'acord perquè entenien que Junts acceptava no fer del Consell per la República un dels cavalls de batalla de la negociació. Però el dilluns 3 i el dimarts 4 de maig JxCat i ERC es van tornar a veure per tornar a constatar que res havia canviat i que seguien bloquejats. "Aquells dos dies tot va anar malament", resumeix un negociador dels republicans. Tan malament que les converses saltarien pels aires el dissabte 8 de maig amb l'anunci d'ERC que volia fer un govern en solitari sense Junts.

El gir dels republicans va agafar desprevinguts els de Junts, com demostra la roda de premsa que Sànchez va fer el dia abans en què assegurava que el pacte estava a tocar. "Tenim un 90% fet", va dir en aquell moment. Això li va costar malestar intern per com havia portat les converses amb els republicans –molt hermètiques més enllà d'un grup reduït de negociadors–, ja que el sector més institucional del partit es veia ja fora de l'executiu i l'apuntava com a responsable.

El govern en solitari, aparcat

Des d'aquell 8 de maig en què tot es va complicar, ERC ha anat insistint una vegada rere l'altra que el temps per a l'acord de govern de coalició ja havia passat. Així es va explicitar públicament i així es va comunicar a la militància d'ERC. "S'ha creat molta més desconfiança"; "Hem hagut d'aguantar el seu menyspreu i paternalisme"; "En algun cas ens hem sentit insultats"; "Tocava emancipar-nos", van ser algunes de les frases que els membres de l'equip negociador dels republicans van deixar anar aquell dia. Governar en solitari era, tot i les dificultats que ja es podrien preveure, l'opció triada. Però hi ha un element decisiu que fa que aquesta determinació trontolli. Dijous passat a la sessió de control, els comuns trenquen les negociacions amb els republicans i Esquerra comença a digerir que només hi ha una alternativa. Malgrat que pels passadissos del Parlament encara ho negaven, l'única alternativa és tornar a la coalició amb Junts. Òmnium i l'ANC també feia dies que pressionaven per aquest pacte. Malgrat les discrepàncies evidents, el fil directe entre Aragonès i Sànchez mai es va perdre. Fins i tot quan els retrets creuats entre JxCat i ERC van arribar al seu màxim exponent, va haver-hi un contacte telefònic entre els dos líders. Les relacions entre els partits estaven molt deteriorades, però no trencades. Quedava un alè d'esperança per no tornar a les urnes.

"No podíem anar a eleccions"

I amb aquest estira-i-arronsa constant de tres mesos arriba el cap de setmana i els dos líders decideixen posar-se al capdavant de la negociació. Tot comença amb un intercanvi de documents. Celebren dues reunions en dos llocs diferents de fora de Barcelona, aprofitant un permís penitenciari de l'exlíder de l'ANC. Dissabte és troben al Soler de n'Hug, a Prats de Lluçanès. És la masia de la família d'Isaac Peraire, dirigent d'Esquerra, on es reuneixen des les 10 del matí fins passades les 20 hores. Al matí s'hi parla d'estratègia i a la tarda de temes programàtics i de l'estructura de Govern i fins i tot troben algun moment per respirar aire fresc i donar alguna volta per la finca. L'acord s'encarrila, però no es tanca. L'endemà, la reunió es celebra a Can Magarola, una de les masies més antigues d'Alella. Comencen ben d'hora, dinen i, aquesta vegada, a les 18 hores el pacte queda enllestit. Finalment tot ha quedat reduït a la relació bilateral Aragonès-Sànchez –amb contactes amb els respectius equips negociadors–, la qual cosa ha generat recels interns als dos partits.

Si divendres al matí regnava el silenci, diumenge a la tarda la situació començava a canviar. Amb discreció, les dues parts ja no es mostraven tan pessimistes com 48 hores abans. Hi havia hermetisme, i això en política quasi sempre és senyal que alguna cosa s'estava movent. "Ha sigut un cap de setmana intens. No podíem anar a eleccions", resumia un coneixedor de les converses. Abonats tradicionalment als horaris nocturns, aquest dilluns al matí els dos partits anunciaven un acord a les 7.40 hores que no es podia comunicar fins a les 8 en punt. ¿Com s'ha resolt en 20 hores el que no es va poder solucionar en 90 dies? Amb la voluntat que havia faltat fins llavors –i generoses dosis de renúncies per cada part– i per la percepció compartida que unes eleccions eren l'abisme. Un abisme per a Aragonès, per a Sànchez i per als seus respectius partits.