Els ca-ca-ca-ca-canvis socialistes

BarcelonaLa campanya electoral del PSC, la de l’eslògan "Torna Catalunya" amarat de melancolia noucentista, va començar amb un discurs motivacional de Pedro Sánchez. El president espanyol es va presentar amb texans, jaqueta blava i jersei negre de coll alt. Formalíssima informalitat que contrastava amb un Salvador Illa més desmanegat, d’americana fosca i camisa blanca, però sense la corbata de ministre. Semblava el nuvi que en el tercer brindis s’allibera del nus al coll i espera que el DJ posi aquella cançó que tant li agrada. I la ballarà, però sense deixar-se anar, com correspon als filòsofs que saben que el seny és haver estudiat direcció d’empreses a l’Iese. Abans, però, calia escoltar el convidat especial. "Avui tenim un motiu particular d’alegria i il·lusió", exclamava Sánchez. "Qualsevol possibilitat de canvi real passa per Salvador Illa i pel Partit Socialista", insistia. El canvi, el canvi, que advertia el 1982 Felipe González, el coronel Kurtz del socialisme espanyol. I així, lligant la història d’aquesta religió antiga coneguda com a PSOE amb la de la música, Sánchez va cridar "Anem!" en català (¿on són els spin doctors quan toca dir "Som-hi!"?) i la sala es va omplir amb Changes, la cançó amb la qual David Bowie va desafiar el passat fa cinquanta anys. Era la conclusió musical òbvia, tot i l’ombra de la segona lectura. "Ch-ch-ch-ch-changes": Miquel Iceta per Salvador Illa.