El 14-F revifa la taula de diàleg un any després

BarcelonaDivendres vinent farà un any de la primera i única reunió fins ara de la taula de diàleg, el primer intent de la Generalitat i el govern espanyol de trobar una sortida negociada al conflicte polític català. La posada en escena i l’expectació mediàtica van ser les de les grans ocasions, però no van passar d’això: una sola trobada en 365 dies i cap fruit. Malgrat tot, els resultats electorals del 14 de febrer brinden una oportunitat de reactivar la taula de negociació.

D’aquella primera i única reunió la imatge que en queda és la dels ministres i els consellers passejant distesament pels jardins de la Moncloa. I també la dels dos presidents, oblidant per un moment velles picabaralles com quan Pedro Sánchez acusava Quim Torra de “racista” o quan aquest l’advertia que sense un mediador no hi hauria negociació. “Estava tot preparat al detall”, recorda un dels protagonistes d’aquell passeig, que assegura que la conversa no va anar més enllà “del tòpic” sobre quin bon temps feia -massa calor per a l’hivern madrileny-. Un cop a dins, cafè, pastes de te i tres hores de reunió que, si bé no van anticipar grans solucions al conflicte, sí que van servir per assumir un compromís destacable: la taula es reuniria un cop al mes alternativament entre Madrid i Barcelona.

Mentre es produïa la reunió, en una sala contigua els equips d’assessors de cada delegació negociaven a contrarellotge un comunicat conjunt. Un dels presents rememora que “el punt de fricció” va ser si calia incloure al text una menció al fet que qualsevol eventual acord futur havia d’estar dins del marc de la llei. La Generalitat no ho volia. Van entrar el text inacabat a la sala on es reunien els dos governs i finalment es va incloure una menció a la necessitat que qualsevol futur pacte hauria de tenir “seguretat jurídica”, un terme ambigu que permetia acontentar totes les parròquies. El diàleg tenia vida.

Eren els últims dies en què encara es feia molt estrany veure gent amb mascareta pel carrer i aquell mateix dimecres a Madrid el Santiago Bernabéu s’omplia amb 76.000 persones per veure perdre el Madrid contra el Manchester City als vuitens de final de la Lliga de Campions. Ningú era conscient del que estava a punt de venir. Però va arribar la pandèmia i les mascaretes es van fer omnipresents, els camps de futbol es van buidar i la taula va posar el fre de mà. Primer, el diàleg va quedar en suspens de mutu acord entre els dos governs per centrar-se en la crisi sanitària, però quan la Generalitat va voler reactivar-lo -empesa sobretot per ERC-, el PSOE va anar encadenant excuses. Després va arribar la inhabilitació de Torra, la interinitat del Govern i les eleccions del 14-F. No hi va haver més trobades i tot plegat es va desar en un calaix.

ERC es reivindica

I quins elements permeten pensar que ara sí que tindrà una nova oportunitat? En primer lloc, que Esquerra s’ha convertit per un estret marge en el primer partit independentista al Parlament i la taula de diàleg és sobretot una idea seva que ara vol intentar fer funcionar. Quan no havien passat ni 48 hores de l’escrutini del 14-F, el líder dels republicans a Madrid, Gabriel Rufián, ja ho advertia. “Els resultats electorals avalen la nostra estratègia a Madrid. Els problemes no es poden posposar, la taula de diàleg s’ha de convocar i respectar”, va sostenir. Al carrer Calàbria de Barcelona, seu del quarter general d’ERC, estan bolcats en les negociacions per tancar la investidura de Pere Aragonès, però la taula de negociació ja és a la ment de tothom. “Entenem que ara s’obre una nova oportunitat per reprendre la negociació de la manera que sigui”, sostenen des de la direcció. I apunten que la Generalitat hi guanyarà dues fortaleses respecte de fa un any: un govern “renovat” -si aconsegueix concretar-se- i “més força” després que l’independentisme hagi aconseguit superar la barrera del 51% dels vots.

Ara bé, res serà immediat. Les mateixes fonts republicanes que sostenen que “les urnes avalen” la via del diàleg admeten que aquesta és una qüestió que també s’haurà de tractar en les negociacions amb JxCat i la CUP. Aquest dos partits sempre han evidenciat recels cap a aquest instrument i s’han decantat més per la via de la confrontació. Tot i això, dimarts passat la portaveu del Govern i diputada electa de JxCat, Meritxell Budó, també alimentava la reactivació de la taula. “S’hauria de poder celebrar a Barcelona perquè el compromís era que la propera reunió es dugués a terme aquí”, va exposar.

I què diu el govern espanyol, que és qui ha de seure a l’altra banda? Des de la Moncloa es remeten al document que va aprovar el Congrés la primera setmana de la campanya electoral. Una moció votada pel PSOE, Unides Podem i ERC a favor de reunir la taula de negociació “de manera immediata una vegada constituït el nou Govern sorgit de les eleccions del 14 de febrer”.

Les diverses incerteses

Res fa pensar, però, que el camí sigui molt més planer que fa un any. Per exemple, la part de la Generalitat reclama l’autodeterminació i l’amnistia, però aquestes són dues qüestions que el PSOE rebutja completament. Quina pot ser, doncs, la trajectòria de la negociació? També s’haurà de comptar amb tots els elements distorsionadors que des de fora li arribaran. Des de la Fiscalia combatent els permisos del presos polítics i la triple dreta carregant contra les “concessions” a la sempre fràgil unitat independentista, que moltes vegades es tradueix en dissensions sobre quin camí estratègic ha d’agafar el Procés.

Sigui com sigui, el taulell polític ha experimentat canvis a favor de la taula i quan es constitueixi la Generalitat tindrà una nova oportunitat per tornar a funcionar. Amb totes les incerteses encara, però també amb expectatives renovades. 365 dies després.