12-O: de la indiferència a ser la resposta a l’independentisme
L’unionisme ha preparat per aquest dilluns una marxa de vehicles per commemorar el Dia de la Hispanitat
BarcelonaHistòricament, el 12 d’octubre ha passat a Catalunya sense ni pena ni glòria. Amb més o menys indiferència en funció del govern que ha regit a l’Estat. Fins fa vuit anys, quan l’unionisme va triar el Dia de la Hispanitat per reivindicar-se al carrer. L’entitat Espanya i Catalans va organitzar l’any 2012 la primera manifestació a Barcelona amb l’objectiu de contrarestar la massiva mobilització que l’independentisme havia protagonitzat aquell 11 de setembre. La convocatòria, però, va quedar molt lluny de fer ombra a un moviment independentista que començava a fer del carrer la seva millor arma. Malgrat tot, els partidaris de la unitat d’Espanya no van tirar la tovallola i des de llavors han convertit el 12-O en la seva pròpia reivindicació de la identitat espanyola. Aquest any serà el primer cop en vuit anys que la plaça Catalunya de Barcelona no serà l’escenari de la mobilització unionista, sinó que la convocatòria d’avui consisteix en una marxa de vehicles per intentar adaptar-se a les mesures sanitàries del covid-19.
Segons la Guàrdia Urbana, aquell 2012 van sortir al carrer unes 5.000 persones, mentre que la delegació del govern espanyol en va comptar 65.000. Les següents convocatòries van créixer fins a arribar als 38.000 assistents del 2014. Però la presència al carrer d’aquest moviment s’ha anat desinflant en els últims temps. L’any passat la Guàrdia Urbana va xifrar en 10.000 les persones que es van aplegar a la plaça Catalunya, una xifra molt inferior a les 65.000 que havia comptabilitzat aquest mateix cos el 2018 i el 2017. I, de fet, la mobilització va ser molt menys massiva per commemorar el dia de la Constitució de l’any passat, quan es van concentrar unes 1.500 persones a la Via Laietana. Les xifres de participació han variat en funció del context polític. La del 2017 -posterior a l’1-O- va ser la més massiva i va ser superada aquella mateixa setmana per la mobilització del 8 d’octubre, que va aplegar 350.000 persones.
Aquest any la marxa de vehicles començarà a la plaça Artós i té previst acabar a la plaça de Colom. El lloc d’inici no és casual: aquesta plaça de Sarrià ha sigut i és el punt neuràlgic de les concentracions d’extrema dreta. De fet, Espanya i Catalans colidera la convocatòria amb el grup que es fa anomenar Els d’Artós. Ara bé, a diferència de les últimes convocatòries, a la d’avui no hi seran ni PP, ni Ciutadans, ni tampoc Societat Civil Catalana. “No hem buscat adhesions”, afirma el vicepresident d’Espanya i Catalans, Javier Megino, que recorda que l’objectiu de l’entitat aquest any no és una concentració massiva sinó demostrar que el “constitucionalisme continua al carrer”. Precisament aquest és l’esperit pel qual van decidir sortir al carrer fa vuit anys. “Quan vam començar a organitzar les mobilitzacions volíem demostrar que som molts els que ens sentim catalans i també espanyols”, remarca.
L’extrema dreta es fa seu el dia
Les manifestacions que l’entitat va començar a organitzar són relativament noves i responen al context polític actual, ja que, com explica l’historiador i professor de la UOC Carles Viñas, el 12-O no s’havia celebrat tradicionalment a Catalunya. De fet, recorda que els únics que des de la Transició convoquen mobilitzacions són grups d’extrema dreta, que havien arribat a protagonitzar incidents a finals dels anys 80 i principis dels 90. “És simptomàtic que fos només l’extrema dreta qui fins ara reivindiqués el 12-O”, afirma. Grups ultres es concentren encara cada any a Montjuïc.
L’any 1918 es va declarar el 12 d’octubre com el Dia de la Raça, però la seva celebració sempre ha sigut “de perfil baix”, explica el catedràtic d’història de la UB Carles Santacana. De fet, abans que fos declarat aquest dia com a festa nacional, els pocs actes que es feien eren de caràcter econòmic i estaven relacionats amb el comerç amb Amèrica. “Era vista com una festa de les elits econòmiques”, afirma Santacana. Amb la dictadura de Primo de Rivera es van començar a fer actes institucionals en ajuntaments i diputacions, però sense cap pompa. Com en la Segona República, quan, tot i mantenir el 12-O com a festa nacional, els diaris el presentaven com un diumenge festiu més. Grups anarquistes, a més, havien començat a mostrar el seu rebuig a la celebració.
Ja durant el franquisme el dictador va intentar aprofitar el 12-O per potenciar el seu discurs més nacionalista, tot i que no era un dels dies que el règim celebrava amb més fervor -també es feien actes institucionals-, perquè ja havia triat el 18 de juliol i l’1 d’abril com a grans festes. “Entra al calendari franquista, però amb modèstia”, recorda el professor d’història contemporània de la UAB Martí Marín.
La reivindicació hispànica de l’Amèrica Llatina i les manifestacions de denúncia del genocidi també han protagonitzat els últims 12-O a Catalunya. Unes marxes que ara conviuen amb la reivindicació espanyolista que fa l’unionisme, que ha convertit el Dia e la Hispanitat en la seva pròpia diada.
