Les 10 pitjors jugades polítiques del 2024
De l'avançament electoral de Pere Aragonès als embolics de Feijóo amb Puigdemont
BarcelonaEn política es prenen decisions amb uns objectius determinats (aprofitar la conjuntura, desgastar el rival, etc.), però el cert és que no sempre surten bé. Per explicar l’any polític, he fet el meu particular rànquing sobre quines han estat les pitjors jugades polítiques de l’any, és a dir, aquelles decisions que es van prendre buscant uns resultats concrets i que finalment no es van assolir o, en alguns casos, van resultar del tot contraproduents o van desencadenar efectes no previstos que van sorprendre els autors.
La consellera gestiona de forma nefasta la DANA
![Salomé Pradas, al costat de Carlos Mazón, abans de la seva compareixença a les Corts. ROBER SOLSONA / EUROPA PRESS](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1 1"%3E%3C/svg%3E)
La decisió de Vox de sortir dels governs autonòmics que compartia amb el PP al juliol va tenir una especial ressonància al País Valencià, on el president, Carlos Mazón, es va veure obligat a nomenar un nou responsable d’Interior després de la marxa d’Elisa Núñez. La persona triada va ser Salomé Pradas, que en aquell moment ocupava la conselleria de Medi Ambient i Infraestructures. Aquella decisió ha resultat nefasta per a Mazón, perquè Pradas era la màxima responsable dels serveis d’emergències i protecció civil el 29 d’octubre, el dia que una DANA va arrasar part de la província de València.
Aquell dia fatídic que va acabar amb 223 morts, tres desapareguts i centenars de milers d’afectats, Pradas ho va fer tot malament. A part de no haver pres mesures el dia anterior, com van fer ajuntaments i institucions com la Universitat de València, el mateix dia va mobilitzar tard l'UME malgrat els oferiments de la delegada del govern, Pilar Bernabé, i també va convocar tard el Cecopi (a les 17 h) i després va avisar la població amb un missatge als mòbils quan la situació ja era desesperada. Ella mateixa va reconèixer després que no sabia que existia el sistema ES-Alert. Mazón, que va estar il·localitzable durant les hores crítiques de la jornada, la va acabar destituint, igual que a la consellera de Turisme, Nuria Montes.
Els d'Albiach s'enfonsen el 12-M
La legislatura catalana va començar a trontollar quan els comuns van decidir tombar els comptes pactats entre Pere Aragonès i Salvador Illa el 13 de març. L’excusa va ser el projecte del Hard Rock, però la realitat és que els comuns van veure una oportunitat d’or per marcar perfil i desgastar el govern de Pere Aragonès, al qual acusaven de doblegar-se als designis del PSC. Els seus càlculs eren que Aragonès esgotaria la legislatura igualment i que, durant tot aquest temps, ells podrien treure'n profit i concentrar el vot a l’esquerra dels socialistes.
La decisió d’Aragonès d’avançar les eleccions els va sorprendre, però, tot i això, les enquestes els somreien i confiaven amb millorar resultats, malgrat que s’enfrontaven a una campanya en què se’ls acusaria d'haver tombat els pressupostos més expansius de la història de la Generalitat. Per acabar-ho d’adobar, l’avançament a Catalunya va provocar, de retruc, que Pedro Sánchez renunciés a aprovar els seus propis pressupostos, de manera que la decisió dels comuns (esperonada sobretot per Ada Colau) va acabar perjudicant els interessos de Yolanda Díaz a Madrid.
Finalment, els resultats dels comuns el 12 de maig van ser desastrosos i van passar de 8 diputats a 6, cosa que va provocar un profund malestar en les bases del partit i va obligar Jéssica Albiach a assumir responsabilitats.
ERC perd 12 diputats el 12-M
El mateix dia que els comuns tombaven els pressupostos, el 13 de març, Pere Aragonès va avançar les eleccions per al 12 de maig. El moviment, inspirat en l’avançament que va fer Pedro Sánchez just després de les eleccions municipals i autonòmiques del 2023, pretenia situar el president com una víctima de l'intercanvi de vetos i, per tant, com l’opció a reforçar si es volia guanyar estabilitat. En realitat, Aragonès i els seus assessors es volien estalviar la imatge d’un govern agònic i sense suport parlamentari, i també evitar el desgast que esperaven tenir per la sequera.
Però la jugada va ser catastròfica. ERC va passar de 33 a 20 diputats i el gran guanyador va ser Salvador Illa, amb 42. Aragonès també va ser àmpliament superat per Puigdemont, que en va obtenir 35. Els resultats van comportar la retirada política d’Aragonès i una profunda crisi a ERC, que va convocar un congrés al novembre per escollir nous lideratges enmig d’una guerra civil entre junqueristes i roviristes.
Junts queda lluny del PSC el 12-M
Carles Puigdemont va posar tota la carn a la graella per intentar guanyar les eleccions del 12 de maig i poder, així, tornar a Catalunya com a president després de set anys a l’exili. Per fer-ho va jugar una carta habitual en aquests casos: va anunciar que si no era president es retiraria de la política. "Jo no puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", va dir en una entrevista a RAC1.
L’estratègia no va funcionar i Puigdemont va quedar lluny de Salvador Illa a les eleccions i, encara pitjor, sense possibilitat aritmètica d’arrabassar-li la presidència perquè no hi havia majoria independentista. El que sí que va complir l’expresident és la promesa de tornar a Catalunya per al debat d’investidura, una aparició fugaç i una fugida que per als seus seguidors va ser una jugada mestra i per als seus crítics una mostra de frivolitat. Amb Illa ja investit i exercint la presidència, Puigdemont ha incomplert aquella promesa i de fet ha estat elegit president de Junts.
El PP europeu la vota com a vicepresidenta de la Comissió
En plena crisi per la nefasta gestió de la DANA del president valencià, Carlos Mazón, Alberto Núñez Feijóo va idear un pla per desviar l’atenció: acusarien la vicepresidenta i ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, de no haver informat a temps la Generalitat i en boicotejarien el nomenament a Brussel·les com a vicepresidenta de la Comissió Europea. En un primer moment, el cap del Partit Popular Europeu, Manfred Weber, va fer costat els populars espanyols i va forçar noves negociacions amb la resta de grups.
Tot i això, Weber en cap moment pretenia tombar Ribera, com exigia Feijóo, sinó simplement obtenir el suport dels socialistes al candidat de Meloni, cosa que va aconseguir. Per acabar-ho d’adobar, l’anunci que el PPE votaria a favor de Ribera va coincidir en el temps amb un debat al Congrés sobre la DANA amb Pedro Sánchez. Feijóo va quedar ridiculitzat i es va fer evident que va prometre als seus una cosa que no era a les seves mans. Finalment, el PP espanyol va votar en contra de la Comissió, alineant-se així amb l’extrema dreta i provocant l’enuig dels seus companys del PP europeu.
El Suprem investiga ara García Ortiz
El fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, va voler respondre a una notícia falsa d'El Mundo sobre el cas que afectava el nòvio d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador, investigat per frau fiscal, i va desencadenar tot un seguit de fets que han acabat beneficiant la presidenta madrilenya. En principi, Ortiz va voler emetre una nota per desmentir que la Fiscalia hagués ofert un pacte a González Amador (va ser a l’inrevés; el seu advocat va reconèixer els delictes i es va obrir a una entesa amb la Fiscalia per rebaixar la pena), però el cert és que els correus de l’advocat defensor es van acabar filtrant a la premsa i van desembocar en una investigació inèdita de la justícia.
El Tribunal Suprem investiga ara si García Ortiz o algun dels seus subordinats van filtrar els correus perquè considera que això podria haver afectat el dret a la defensa de González Amador. I així, un cas que podria haver posat contra les cordes Ayuso –perquè la seva parella és un defraudador fiscal confés i tots dos viuen en un àtic que hauria estat pagat amb els diners amagats a Hisenda–, s’ha convertit ara en un cas contra la Fiscalia General de l’Estat i sobre el dret a la defensa.
Els roviristes són derrotats al congrés d'ERC
Pràcticament l’endemà del fracàs electoral d’ERC el 12 de maig es va posar en marxa una operació política que tenia per objectiu descavalcar Oriol Junqueras de la presidència i forçar un renovació total del partit. La punta de llança d’aquesta operació la representava la secretària general, Marta Rovira, que el 15 de maig va fer pública una carta en què anunciava que no optaria a la reelecció i demanava un canvi de lideratges. Però Oriol Junqueras no es va donar per al·ludit i va reaccionar anunciant que abandonava la presidència del partit per presentar-se a la reelecció com a militant de base.
Això va obligar els roviristes a augmentar la pressió contra Junqueras. La manera va ser redactar un manifest que, amb paraules amables, insistia en la idea que Junqueras havia de fer un pas al costat. La potència dels noms que el signaven, la majoria dels càrrecs del Govern i cares visibles al Congrés i al Parlament, va fer que arribés al miler de suports. Però, a la pràctica, el manifest no va aconseguir l’efecte bola de neu que buscava i Junqueras va resistir. És més, ho va aprofitar per presentar-se davant la militància com a víctima d’un complot dels càrrecs del partit, una mica com li havia passat a Pedro Sánchez el 2016. Junqueras acabaria guanyant el Congrés amb el 52% dels vots en segona volta i, a més, algun dels firmants del manifest, com Ester Capella, acabaria passant a les seves files.
El líder del PSOE madrileny acaba dimitint
Una de les víctimes polítiques més inesperades de l’any ha estat el secretari general del PSOE de la Comunitat de Madrid, Juan Lobato, que va haver de dimitir per haver portat al notari missatges d’una companya de partit sobre el cas del nòvio d’Ayuso. La història és bastant rocambolesca.
En plena batalla entre el PSOE i Ayuso pel presumpte frau fiscal comès per la seva parella, la cap de gabinet d’Óscar López (que al seu torn era cap de gabinet de Sánchez), Pilar Sánchez Acera, va enviar a Lobato un missatge amb un e-mail de la Fiscalia a l’advocat de González Amador perquè el fes servir en la sessió de control. Lobato va preguntar d’on havia tret el document i si havia sortit a la premsa. Una estona més tard, Sánchez Acera li va passar el link d'una notícia que informava sobre l'e-mail i, per tant, és lògic deduir que va ser ella, o sigui la Moncloa, qui va filtrar el document. Això va passar el mes de març. El cas és que mesos després, quan va esclatar el cas per la filtració, Lobato va portar els missatges davant de notari per cobrir-se legalment. Però, esclar, això a dins del partit va ser interpretat com una mostra de deslleialtat i desconfiança a una companya. El resultat és conegut per tots: va haver de presentar la dimissió com a líder del PSOE madrileny, tot i que conserva l’acta de diputat a l’Assemblea.
Es mostra obert a la mesura de gràcia per a Puigdemont i després rectifica
Una de les bombes polítiques de l’any va saltar el 10 de febrer, en plena campanya de les eleccions gallegues. Feijóo va tenir una conversa distesa amb periodistes, als quals es va donar permís després per publicar de les coses de què s’havia parlat. Doncs bé, resulta que Feijóo va dir que ell no veia del tot malament un indult a Puigdemont en segons quines condicions. Va admetre que van estudiar durant 24 hores la proposta d’amnistia que els van fer arribar des de Junts en els contactes que van mantenir per a la investidura i que ell personalment no veia el delicte de terrorisme associat al procés independentista.
El terratrèmol intern d’aquelles revelacions va ser tan gran que Feijóo va haver de rectificar, desdir-se de tot i atribuir l’episodi a un malentès dels periodistes. Però no hi ha dubte que allò va minar encara més la credibilitat i l’autoritat de Feijóo, que ja no s'ha tornat a referir mai més al tema. De fet, en el seu balanç de l'any va defensar que s'havia de detenir Puigdemont.
El viceconseller dimiteix per l'escàndol dels cartells
A principis d’any, el 23 de gener, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va remodelar el seu Govern perquè tingués un perfil polític més marcat. Així, va ascendir Laura Vilagrà de consellera de la Presidència a vicepresidenta i Sergi Sabrià de director de l’Oficina del President a viceconseller. La idea, sobretot amb Sabrià, era tenir una veu més contundent i agressiva per defensar l’acció de govern i també preparar el terreny a les eleccions següents, que en principi s’havien de celebrar el febrer del 2025.
Però aquests canvis no van donar el resultat esperat, tal com es va veure amb la patacada electoral del 12 de maig. Sergi Sabrià, a més, va tenir una sortida traumàtica del Govern perquè va haver de dimitir el 4 de juliol, en plenes negociacions amb el PSC, a causa de la seva implicació en l’escàndol dels cartells contra els Maragall, en aquest cas com a responsable de comunicació d’ERC.
