10 anys de l'abraçada que va fer possible el 9-N

Barcelona“Al final del dia vaig anar a saludar la gent que havia col·laborat amb la jornada. I aleshores em vaig trobar amb aquest personatge allà. Es va aixecar, em va fer una salutació a distància, ens vam acostar i va sortir el producte d’una emoció continguda”. Era una abraçada i es va convertir en símbol del que havia representat aquella jornada. “No estava planificada, va ser espontània”, insisteix qui era president de la Generalitat durant la consulta (finalment procés participatiu) del 9-N, Artur Mas. L’ARA l’ha reunit deu anys després amb l’altre protagonista de la imatge, el llavors diputat de la CUP David Fernàndez. Durant aquesta dècada no han deixat d’abraçar-se, expliquen tots dos des de l’auditori de l’Institut Goethe de Barcelona, que ha cedit les seves instal·lacions per a la conversa.

L’abraçada

CiU i la CUP, antagòniques ideològicament, unides en una mateixa causa. “Era un bon missatge de cara a l’estat espanyol: una unitat democràtica al voltant d’una urna”, diu Fernàndez. Amb Mas els va unir més que la defensa del dret a l’autodeterminació. Aquella abraçada, de fet, simbolitzava la comunió de dues persones que no es van aixecar mai de la taula quan més difícil semblava.

Arribar al 9-N no va ser fàcil. En primer lloc, pels entrebancs de l’Estat. “L’estiu del 2014 vaig fer un últim intent”, recorda Mas. Es va reunir amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per rebre un últim “cop de porta”. “Li vaig dir que si no hi havia manera d’acordar res amb ell, jo intentaria fer una llista unitària del món sobiranista. Em va mirar i es va posar a riure. Ell trobava inconcebible que ens poséssim d’acord gent tan diferent”.

Però els entrebancs també van ser interns. Tres setmanes abans del 9-N, es va celebrar al Palau de Pedralbes una reunió decisiva. Allà Mas va explicar als seus interlocutors (CDC, Unió, ERC, ICV i la CUP) que la consulta no es podria celebrar tal com estava convocada pels problemes legals que implicaria i que s’havia de trobar una solució. “Recordo quan ens vam quedar sols. Jo estava amb la Isabel Vallet, comunicant que nosaltres no ens mouríem d’aquella taula”, diu Fernàndez. Oriol Junqueras i Joan Herrera, els líders d’ERC i d’ICV, van abandonar la trobada al sentir-se estafats per Mas. “Nosaltres veníem amb el mandat d’una assemblea que deia que el 9-N votaríem ni que fos en una capsa de sabates”.

El Govern es va quedar sol amb la CUP. “Vam presentar les nostres condicions i el president ens va dir que les acceptava totes menys una”. “Quina?”, pregunta Mas. “Un cop vam passar de consulta a procés participatiu vam dir «Si prohibeixen el procés participatiu, desobeïm», i la teva resposta va ser que encara no ens ho acceptaves, però que sí que decidiríem junts què faríem”.

Unitat

Per al 9-N es va posar d’acord tot el sobiranisme, de dreta a esquerra, sumant-hi l’espai que ara representen els comuns. “No hauríem pogut arribar fins allà si mons tan diferents, antagònics, no haguessin posat per sobre de la seva doctrina un bé superior. En aquell cas, més que la independència, era el dret natural de qualsevol poble a decidir el seu futur”, diu Mas.

Tot i la seva semàntica, el concepte unitat és l’arma més llancívola dins el sobiranisme des de fa anys. Uns partits acusen els altres d’haver-la dinamitat a partir de la tardor del 2017. “Estava democràticament més tranquil i més esperançat quan a la Moncloa veien la unitat política catalana. Ara fa anys que s’estan fumant un puro”, diu Fernàndez. “En aquell moment tocava entendre’s. I ara també, el que passa és que tot allò s’ha anat malmetent”, afegeix Mas, que recorda, però, que els capricis del destí han fet que en un moment de davallada electoral l’independentisme sigui decisiu a Madrid.

“Moltes vegades primen els interessos de partit, però allà va primar el reclam social i un desig que vam saber descodificar, que era que la gent tenia ganes de sortir a votar”, afirma convençut el cupaire, que reivindica totes les “unitats” que han fet avançar el país, com l’Assemblea de Catalunya durant el franquisme. Tot i les reticències als canvis introduïts per Mas, ERC i ICV es van acabar sumant al procés participatiu. “Hi va haver un preludi important d’aquesta unitat: quan vam presentar la pregunta. L’endemà d’aquella roda de premsa vaig rebre la primera trucada des de Madrid. Què estava passant? Doncs que estàvem junts des de l’anticapitalisme de la CUP fins a Duran i Lleida i tot el que hi ha al mig, que és el corrent central del país”, diu Fernàndez.

“Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?” La pregunta doble d’aquella consulta –el 81% dels catalans van respondre afirmativament a les dues preguntes– va permetre sumar organitzacions no independentistes partidàries del dret a l’autodeterminació.

Camí de l’1-O

El Tribunal Constitucional va suspendre primer la consulta –convocada a través d’una llei específica aprovada al Parlament– i el procés participatiu en què es va convertir després d’aquest veto. Tot i això, el 9 de novembre del 2014 hi va haver urnes a Catalunya. “L’Estat hi estava totalment en contra, però encara no havia passat la frontera d’enviar la policia”, diu Mas. La diferència principal entre el 9-N i el referèndum de l’1-O és, de fet, la repressió policial i judicial que el va seguir. “Llavors ja ho va combatre amb la Fiscalia –Mas va ser un dels inhabilitats en el procés judicial posterior i un dels multats amb més de 6 milions d’euros pel Tribunal de Comptes– i ja hi havia l’operació Catalunya en marxa, però no va enviar la policia i la Guàrdia Civil”, insisteix. Segons ell, el 9-N va fer que l’Estat quedés amb “l’orgull tremendament ferit” i les seves estructures “es van conjurar per no trobar-se mai més amb aquella situació, i quan va arribar l’1-O van embogir”.

La violència policial que es va veure l’1-O no es va veure el 9-N. “L’1 d’Octubre es va veure un poble que volia votar pacíficament sobre la independència per segona vegada i un estat repressor que no va permetre que la gent votés amb tranquil·litat”, diu Fernàndez.

Tots dos veuen clar el fil conductor entre els dos intents de referèndum. “No s’entendria el 9-N sense les consultes que es van fer abans, i no s’entendria l’1-O sense el 9-N”, detalla l’exdiputat de la CUP, que aprofita per posar en valor el seu partit, contra el qual de vegades no ha amagat les crítiques: “Hi va haver 9-N perquè la CUP va aguantar la taula i va fer el mateix l’1-O”.

Fer partícip el no

El 9 de novembre del 2014, 2,3 milions de catalans van votar en la primera consulta sobre la independència d’àmbit nacional. “Hem fet dues consultes generals sobre la independència, el 2014 i el 2017. I va anar a votar molta gent, més de dos milions, però som en un país en què poden anar a votar gairebé 6 milions de persones”. La reflexió és de Mas, i enllaça amb el moviment posterior al 9-N: les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015. “En la consulta voten fonamentalment els que volen la independència i es queden a casa els que no. En canvi, en unes eleccions vota tot el país”, apunta.

Gairebé el 75% de l’electorat va participar en aquells comicis del 2015 en els quals l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta en escons però es va quedar en el 48% dels vots. “Quan treus majoria absoluta votant el 80%, la legitimitat ja la tens”, indica. “Però l’has de saber canalitzar bé. I això és el que ha fallat els últims anys en l’independentisme, coincideixen tots dos, que recorden també els comicis del 2021 en què es va aconseguir el 51% dels vots però amb una molt baixa participació electoral. “Hem recollit el que s’ha llaurat. Cinc anys sense posar-te d’acord fan que sigui normal que la gent se’n vagi cap a casa”, explica Fernàndez.

La paperera de la història

La CUP no es va aixecar mai de la taula per fer possible el 9-N, però l’aliança estratègica amb Mas va acabar després de les eleccions del 2015. Els cupaires van treure pit d’haver enviat Mas “a la paperera de la història”. “A mi la CUP no m’envia a la paperera de la història. Soc jo qui decideix marxar”, diu l’expresident. Certament, tenia una alternativa: no acceptar el veto dels cupaires i provocar la repetició electoral. “Quan estàs en un punt tan crucial, has de tenir un sentit de la transcendència”, respon Mas.

Hauria tornat a fer el mateix? “Veient tot el que ha passat, hauria actuat igual? Jo no ho sé, però no podia pressuposar que quan l’Estat anul·lés l’autonomia catalana dos anys després, la conclusió dels partits seria «a partir d’ara cadascú a la seva bola»”. Fernàndez no ha amagat que ell no va compartir el veto de la CUP: “En el meu primer article a l’ARA vaig defensar que se cedissin dos vots”, recorda. Eren els dos vots que necessitava Mas, però que va acabar rebent Carles Puigdemont.

La conversa, cordial en tot moment, arriba al final i torna al 9-N, “el dia que aquest país es va abraçar a si mateix”, diu David Fernàndez. “Ara hi ha més aviat cops que abraçades”, lamenta Artur Mas.