X-Men: Apocalipsis

Després del visionat de la sisena entrega de la franquícia X-Men, tercera de la subcarpeta Orígens, sense comptar spin-offs (sí, tot plegat, un embolic majúscul), el sotasignat exposa:

-Que aniria bé que Magneto anés aclarint les idees. Ara és dels bons, ara dels dolents, ara torna a ser del bons... Prou de canvis de camisa!

-Que cada entrega, per molt que avanci la sèrie, inclou altre cop traumes fundacionals i descobriment de poders com si tot tornés a començar. Quan els X-Men eren només carn de quiosc, el lector s’enganxava quan s’enganxava. I si no sabia d’on venia algú, ja s’espavilava a buscar els primers números ell solet.

-Que l’Escola Xavier per a Joves Superdotats cada vegada és un escenari més atractiu. Una barreja de seu de Mensa, MIT, West Point, Silicon Valley i La Masia de Can Barça.

-Que els nous fitxatges d’aquesta entrega semblen tots líders de grups musicals: Storm d’un de punk, Cyclops d’uns indies tipus Weezer, Nightcrawler d’una banda de rock sinistre i Quicksilver... un youtuber convertit en DJ.

-Que no cal que a totes les pel·lis de superherois sembli que s’hagi d’acabar el món. Totes pequen d’hipertròfia i grandiloqüència. Si Capitán America: civil war volia ser Vida i destí de Vasili Grossman, aquesta vol ser El llibre de les revelacions de Sant Joan.

-Que, tot i així, Singer sempre se les empesca per incloure tres o quatre seqüències magnífiques: l’arrencada a la piràmide, Magneto amb la família al bosc, l’escena al ralentí amb Sweet dreams d’Eurythmics...