"Els valents sempre són els homes, els que van al front, i sembla que les dones tenen una vida més fàcil"

La Seu d'UrgellL'escriptora Marta Grau Repullo (Barcelona, 1976) tenia previst estrenar-se a Catalunya aquest passat Sant Jordi. Ho hauria fet, si la Covid-19 no ho hagués impedit, amb La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents). Es tracta de la seva primera novel·la publicada a casa nostra, però la segona de la seva carrera, després de El Cuerpo, editada a Colòmbia, i del poemari La música que sona quan acaba la cançóEl CuerpoCarícies de lletra

D'on neixen les ganes de fer aquesta novel·la?

De dos llocs a la vegada. D'una banda, de les ganes que tenia de fer servir la literatura com a eina per fer memòria històrica, que és també el que va originar la meva primera novel·la, El Cuerpo, sobre el conflicte de Colòmbia. Gràcies a l'experiència que vaig tenir a l'Amèrica Llatina em vaig adonar de la gran importància que té fer memòria i em vaig plantejar que havia estat ajudant i contribuint a la memòria dels altres i potser m'havia oblidat de fer la meva pròpia memòria. Aquestes ganes, a més, es van ajuntar amb una situació personal i social que em van fer tenir la sensació d'estar en crisi. En crisi en l'àmbit personal, des de la perspectiva d'una dona treballadora que ha de viure amb mil contradiccions, en una societat que també està en crisi, repensant-se... Així doncs, ajunto una mica aquestes dues coses i surt la novel·la. Al final, l'objectiu és fer una relectura de la memòria a través de la posició de dues dones que estan a la ratlla dels 40.

Què passa quan s'acaba la cançó?

Una mica aquesta és la idea de la novel·la. Quan s'acaba la cançó ve el silenci, la calma, el moment d'adonar-nos del que teníem perquè ho trobem a faltar. Ara trobem a faltar la música que escoltàvem i que potser no teníem temps de sentir, d'entendre, de mimar... És en aquest moment de pausa quan aflora el reconeixement de la importància que té per nosaltres aquesta música. El títol també fa esment a la música perquè és un element molt present a la novel·la, on s'hi fa un recorregut musical amb una banda sonora molt eclèctica, amb música de moltes èpoques i moments. I és que la música té una capacitat molt potent d'activar els records: és molt fàcil posar una cançó i traslladar-se.

Aquesta és una història de dones valentes

La idea és posar en joc diferents models, ja que no és el mateix ser dona a principi de segle XX, que a meitat de segle o ja al segle XXI. A la novel·la vull posar en relleu aquesta valentia, aquest valor que han tingut aquestes dones, que ara estan més reconegudes, però que com més enrere tires, menys reconeixement tenen. Històricament els valents sempre són els homes, els que van al front, i sembla que les dones tenen una vida més fàcil o menys rellevant per a la vida pública. Justament, jo vull reivindicar que les dones han tingut una lluita constant, i sense elles segurament les transformacions de la nostra societat no haurien estat possibles. Des de la visió de la societat capitalista i patriarcal que tenim hi ha hagut gairebé la voluntat de fomentar la competència entre les dones. Jo crec, però, que cada cop més s'està aconseguint donar la volta a la qüestió i visualitzant el poder femení, el poder que tenen les dones quan lluiten juntes, la sororitat de què tant es parla ara. A la novel·la, les germanes troben una calma i un consol quan veuen les dones que les ha precedit.

El Pirineu hi té un pes molt important

Tenia tota la voluntat d'ubicar aquestes històries particulars en un territori, i aquest havia de ser el Pirineu, que de fet és on comença i acaba tot. Comença amb la mort de l'àvia, hi ha tot aquest recorregut retrospectiu, de cerca del propi camí per part de les dues germanes i, una d'elles, tanca el cicle al Pirineu. No és buscat, però hi ha una mirada gens victimista del Pirineu, una mirada més realista i en tot cas de reivindicació del valor del territori i de la natura. De fer valdre de nou aquesta relació de les persones i la natura, lluny d'aquesta tendència que es va produir de voler abandonar el Pirineu i potenciar que tothom s'establís a les ciutats.

Hi ha alguna part autobiogràfica?

Hi ha molt de mi en gairebé tots els personatges, però no n'hi ha cap que em representi del tot. Sí que hi ha hagut un intent de rebuscar en la meva història personal, a nivell sobretot d'anècdotes, de regirar fotos i mirar cartes, però amb la idea de fer-ho el màxim de versemblant possible. No volia explicar la història de la meva família, sinó aprofitar els coneixements que tenia de la meva família per explicar una història que no va passar però que podria haver passat.

La Covid-19 ha truncat una mica la distribució del llibre, ja que va sortir just abans del confinament. Com ho has viscut?

Ho he viscut plena de contradiccions, perquè primer estava enfadada o trista perquè no podria viure el meu primer Sant Jordi com a escriptora. Després pensava que si em plantejava la qüestió de Sant Jordi era perquè ja tenia la novel·la publicada i això era una bona notícia. Al final, t'acabes recol·locant i penses que el més important, el principal, és una altra cosa. El que sí que penso és que la cultura és un bé bàsic, també en situacions de pandèmia i crisi, i ara visc amb molta emoció el fet que hi hagi un desconfiament i puguem començar a donar sortida al llibre. Potser ho visc amb més il·lusió que si tot hagués anat de forma normal.

La crítica ha estat molt bona i, fins i tot, alguns mitjans especialitzats

Ho he viscut amb gran satisfacció perquè tu pots acabar un llibre i estar satisfet, però quan veus que a l'altra banda hi ha gent que ho llegeix, li agrada i ho fa públic, et dona una satisfacció i una empenta molt gran per seguir fent novel·les.