Els trets de Cambrils

Aquesta setmana ha quedat vist per sentència el judici pels atemptats del 17A. Aquella nit d'agost jo estava a Cambrils i vaig sentir els trets. Gaudia, amb el meu fill de 6 mesos i una amiga amb la seva filla, d'uns dies de tranquil·les vacances en un càmping. Tothom dormia –menys jo- quan vaig sentir aquella ràfega de trets. El meu primer pensament, influenciada per les notícies d'aquella tarda a la Rambla de Barcelona, va ser que eren uns trets, però el sentit comú i la protecció de voler fugir de la por em van fer pensar de seguida que no era possible, que segurament era un petit castell de focs i, fins i tot, vaig arribar a pensar que potser hi havia algun tipus d'animal que es caçava de nit. Inquieta, vaig sortir del bungalow, ningú al carrer, només dos joves francesos que prenien tranquil·lament unes cerveses a la terrassa; no els vaig veure inquiets i pel poc que entenia de la seva conversa, no parlaven pas de res relacionat amb els trets.

Vaig entrar a dins de nou i vaig obrir Twitter, si necessitava immediatesa informativa allà sabia que la trobaria, i així va ser. Eren quarts d'una de la matinada, el primer que vaig fer va ser penjar a les xarxes socials que estàvem a Cambrils, que totes dues i els nostres fills estàvem bé i que ells dormien tranquil·lament. Acte seguit vaig trucar als meus pares, sabia que el meu pare encara no dormiria i el vaig tranquil·litzar abans que ell se n'hagués assabentat de la notícia. No vaig poder aclucar l'ull en tota la nit i al matí al despertar-se la meva amiga i explicar-l'hi, no s'ho podia creure. Em va preguntar per què no l'havia despertat. De què hagués servit? Només per generar-li ansietat i por. No hi podíem fer res i amb una que no dormís era suficient. Aquell dia ens vam quedar tot el dia al càmping i l'endemà ja marxàvem. Abans de marxar, vam voler passar pel lloc dels fets, lloc on la nit anterior del tiroteig havíem estat passejant, no era pas una voluntat morbosa, semblava que apropar-t'hi et permetia comprendre millor el què havia passat.

Cada vegada que sento una notícia relacionada amb el tema ressonen al meu cap els trets que vaig sentir aquella nit. M'adono que cada vegada ho porto pitjor, que m'enrabio, m'entristeixo i m'angoixa cada vegada més. No puc imaginar la indignació que ha de provocar a les famílies i amics de les víctimes cada cop que l'estat espanyol surt amb alguna mentida nova, un altre encobriment, o més incongruències sobre la relació que mantenien amb l'imam de Ripoll; quin mal els ha de fer! I ara, a esperar la sentència...