La sepultura d'una nació

El científic Alexander von Humboldt, autor de l'obra De l'Orinoco a l'Amazones, va ser un gran viatger: va travessar quatre vegades els Andes, va fer els primers dibuixos de les ruïnes Inques, va reconèixer i donar nom al corrent fred de les costes peruanes, etc. etc. Per si això no fos prou, va ser el primer europeu que es va adonar de la riquesa i de la diversitat de les plantes i dels animals que vivien als tròpics. Era a la primeria del segle XIX.

Es va adonar també que aquesta diversitat era possible de fer-la extensiva al món de les llengües, les quals eren, segons ell, els únics monuments que, travessant el temps i l'espai, ens connectaven amb les primeres edats del món i amb l'essència dels pobles. Germà de Wilhem von Humboldt, alguns dels seus punts de vista es feien ressò de les idees d'aquest genial lingüista, per qui cada llengua tenia una estructura interior que era el reflex i el punt de partida de la visió del món de la gent que la parlava.

Quan va arribar a San Juan Nepomuceno de los Atures (avui, Port Ayacucho) es va trobar que els indis atures havien desaparegut totalment. Dels diversos centenars d'habitants que el territori havia tingut cinquanta anys enrere, al poblat ja només hi quedaven 47 persones procedents de les llengües guahibo, piaroa, cuaca, maipura, albana, guaipunaba i maco. Però cap que parlés atura.

Tot el que quedava dels atures -li van dir- eren les seves tombes en una cova del cap de la muntanya. "La sepultura de tota una nació destruïda" -li van especificar en guahibo. Després d'unes quantes hores de caminar i d'admirar la bellesa de les selves i de les illes boscoses de l'Orinoco, Alexander von Humboldt va localitzar l'espluga d'Ataruipe, on va poder comptar prop de sis-cents esquelets embalsamats amb reïnes perfumades i pintats amb colors vermellosos, ben sebollits en canastrells de fulla de palmera (mapires).

Després d'aquella macabra troballa, va arribar al poble veí de San José de Maypure. Era de nit. La solitud del lloc, només trencada pels xiscles dels ocells i el brogit dels salts d'aigua, el van impressionar. L'endemà va poder admirar les cabanes dels habitants del poblat. Eren netes, endreçades, ordenades... Res a veure amb les d'alguns dels missioners que els havien anat a evangelitzar.

Al poble hi havia diverses espècies de lloros, amb plomatges virolats i lluents, que sobrevolaven les cabanes com els coloms a casa nostra. Un d'aquells dies, li van portar un lloro que parlava una llengua que ningú no entenia. Humboldt va preguntar en quina llengua parlava. "Parla la llengua dels atures" -li van dir.

Era la llengua dels cadàvers momificats a dintre de la cova. L'última vegada que va poder sentir-se la seva parla va sortir del bec d'aquell lloro. Massa tard, doncs, per a saber què li havia passat al seu poble, massa tard per a poder-lo conèixer i saber quina era la seva visió del món. «Així és com s'esvaeixen les generacions humanes i el record de les nacions», acaba recordant Alexander von Humboldt al seu relat.