Realitat rural desdibuixada

No és cap secret dir que arran del confinament hi ha més gent interessada pel món rural. Tothom coneix una persona que ha decidit fer el pas: abandonar la gran ciutat i instal·lar-se a una de les nostres petites poblacions. I creieu-me que ho celebro, i molt! De fet, jo també ho he notat, ja que per motius laborals, sovint em trobo responent correus de persones que estan interessades a fer aquest canvi de vida. I fins aquí tot genial, et diuen que s'ho han pensat i que volen anar a viure a un poble. A quin poble? Qualsevol, des del Segrià fins a la Vall d'Aran em seria indiferent, et diuen.

I vet aquí, la gent està enamorada de la idea que s'han creat de la vida de poble. Visualitzen la casa, la família, el jardí i possiblement la imatge millora si hi poses unes muntanyes de fons. Aquí rau l'interès de venir a repoblar el poble pirinenc. I ho entenc, perquè jo, enamorada d'aquestes muntanyes, ja entenc que posats a repoblar, molt millor fer-ho amb aquest paisatge. Però la gent sap què vol dir viure aquí? Perquè ja em perdonaran no és pas el mateix anar-se'n a Corbins, que està a deu minuts de Lleida que anar-se'n a Josa del Cadí, per posar un exemple.

Aquesta gent no sap que Pirineu significa un llarg seguit de coses positives però també establir-se potser en una comarca on no hi ha ni hospital, sinó únicament un centre d'atenció primària. O que potser la llar d'infants o l'institut més proper està a una hora d'on volen viure. Sí, saben que la neu és molt bonica, però desconeixen que ja fa més mandra quan l'has de treure de davant del portal durant l'hivern.

Gestionar tota aquesta desconeixença no és fàcil, perquè prou feina tenim en intentar resoldre problemes més pràctics com podrien ser la manca d'habitatge (tot ocupat per segones residències o lloguer turístic) o la manca de bones connexions. Però si us plau, no ens oblidem de gestionar aquestes expectatives perquè si no tot això generarà frustració i no pas l'esperada fixació de població.