Quines ganes de tornar a l'escola

"Quines ganes tenim de tornar a l'escola!" Cada any la mateixa història. Salts d'emoció quan s'acostava l'inici de curs. Corredisses per la costa que pujava a l'escola Ridolaina de Montellà. M'encantava anar a l'escola: era aprendre sense adonar-me'n, com si fos un joc. Descobrint coses sobre el món mentre devorava llibres de la biblioteca. Seure a l'hora del pati mentre la mestra em feia fer exercicis de càlcul mental (nota: no hi va haver manera). Sortir d'excursió pels voltants de l'escola per conèixer els noms de les plantes i animals que trobàvem, aprenent a respectar la natura i cuidar-la. Ajudar als nens més petits a l'hora de dinar, aprenent a compartir i tenir cura els uns dels altres. Assignatures diferents de les que es trobaven en una escola convencional i que ens van formar com a persones més enllà dels llibres de text i la memorització sistemàtica. Pot ser que tot això soni molt actual, però quan vaig anar a l'escola fa més de vint anys no ho era tant.

Així, com si fos un joc, vam créixer una generació de nens guiats per dues mestres pioneres: la Rosa Campà i la Núria Burgada. Ara la Núria es jubila (gràcies!!), però darrere d'ella hi arriba una nova fornada de mestres amb ganes de seguir impulsant aquest model d'aprenentatge.

Sembla que el confinament ha fet replantejar a moltes famílies això d'anar-se'n a viure als pobles i portar els fills a escoles rurals. Jo us dic: feu-ho. Jo mai podré estar prou agraïda als meus pares per haver-la escollit.