Qüestió d’idoneïtat

Sovint se situa la transmissió intergeneracional com un element clau per mesurar la salut de la llengua, en el sentit que si aquest traspàs de grans a petits s’escanya o s’interromp, el futur de l’idioma està greument compromès. En el cas del català, és molt fàcil veure com això és el que ha passat les darreres dècades a la Catalunya Nord, cosa que ha donat lloc a la fragilitat actual de la llengua. Però també és molt interessant veure, com a símptoma de com estem, què passa amb els nouvinguts a un territori; quin és el poder d’atracció de parlants nous que té l’idioma en qüestió.

De fet, un dels grans reptes que ja va tenir el nostre idioma especialment durant el segle XX va ser l’arribada massiva de castellanoparlants, fet pel qual amb la recuperació de la democràcia es van dedicar molts esforços a incorporar-los dins la comunitat lingüística. I això es feia amb dues finalitats: una, que els ciutadans nouvinguts tinguessin les mateixes oportunitats que els nadius (especialment feina i progrés social) i, dues, que la llengua catalana no acabés de recular més del que ja havia fet amb la dictadura. Vista l’experiència i davant els nous moviments migratoris, a algú se li va acudir, segurament amb tota la bona fe del món, que legalment es podia fer alguna cosa per empènyer els nous nouvinguts a aprendre la llengua pròpia com a via d’integració i per afavorir aquests dos objectius.

Aquesta ocurrència avui, i des de fa almenys una dècada, és plenament vigent a Catalunya. Dins d’aquest territori, els immigrants extracomunitaris necessiten (per bé que hi ha dreceres per estalviar-s’ho) acreditar coneixements de català per regularitzar la situació legal, amb un certificat del Consorci per a la normalització lingüística (CPNL). No cal dir la feinada que això representa per a aquest organisme públic, que empeny tots els tècnics repartits pel territori a prioritzar l’organització de cursos gratuïts especialment de nivell inicial (A1) per respondre a aquesta demanda, amb els recursos limitats (humans i econòmics) de què es disposa. Per tant, això obliga a relegar a segon terme l’organització de classes per obtenir certificats d’un nivell més elevat o el desenvolupament d’altres accions com, per exemple, projectes de dinamització de l’ús de la llengua o de divulgació entre la població general.

Tot plegat sona fantàstic: requisit lingüístic per aconseguir el permís de residència i treball, cursos gratuïts, un organisme públic encarregat de fer-los... El cas és que per obtenir el certificat d’arrelament necessari per obtenir el permís de residència i treball tan sols cal acreditar haver assistit a 45 hores de classe de català. Com una persona pot aprendre un idioma en tan sols 45 hores?! Fixant-nos en l’exemple de les escoles oficials d’idiomes de la Generalitat de Catalunya, veiem que per obtenir el nivell bàsic (A2) cal fer 260 hores de classe presencial...

Quina és la conseqüència de tot plegat? Doncs que fer aquests cursos necessaris per al certificat d’acollida s’ha convertit pràcticament en un pur tràmit que no desemboca en cap coneixement essencial de la llengua. Primerament, perquè suposadament assoleixen tan sols un nivell molt inicial de la llengua i, en segon lloc, perquè els inscrits pràcticament mai opten per continuar fins a assolir el nivell A2, que seria el mínim indispensable per començar a ser capaç per interactuar amb l’entorn. Ras i curt: s’aboquen pràcticament tots els recursos d’un sistema a una dinàmica que, a la pràctica, no compleix cap dels dos objectius que apuntàvem al principi: igualtat d’oportunitats i normalització del català.

A tot plegat cal afegir-hi el fet que aquests usuaris, en la majoria dels casos, van a classe de català com aquell qui aprèn una llengua estrangera, ja que el context que es troben fora de l’aula és, generalment, o bé en la seva llengua pròpia o bé en castellà; no pas en català. I aquí, de nou, hi entra la responsabilitat d’aquells catalanoparlants que, molt perjudicialment, empren la seva llengua o una altra en funció dels trets ètnics de l’interlocutor. Per tant, l’aprenent de català no es troba un entorn immersiu que afavoreixi ni que motivi a conèixer l’idioma. És més, tots sabem que quan cal fer una cosa per obligació, cau la motivació.

El cas és, doncs, que el sistema actual no acaba de satisfer les necessitats de la realitat del català. Potser sí que les satisfaria si la nostra llengua estigués realment normalitzada; si fos realment necessària per desenvolupar el dia a dia al territori on suposadament es parla. Llavors hi hauria una motivació i, l’efecte d’immersió lingüística en la societat en facilitaria l’aprenentatge. Tot plegat és, per tant, una qüestió d’idoneïtat.