Quantes fotos?

Cada vegada que premo el rec del mòbil per gravar al meu fill penso en el dia en què em tornaré a mirar aquell vídeo. I no em refereixo a demà o a la setmana que ve, en què m'apareixerà entre els arxius recents, li donaré al play i riuré una estona. Vull dir en uns anys, quan vulgui rememorar tots aquests moments amb el xic de casa que ara tot just alça quatre pams. "Ara, grava'l, mira, Laura, no t'ho perdis, és que són taaan monos quan són petits", em diu ma mare una mitja de tres o quatre cops per setmana. "Que després ens farà gràcia veure-ho". I ipso facto, i havent-li fet cas, perquè a jo també em domina l'impuls de memoritzar-ho tot, el meu cap fa una multiplicació a l'engròs de tot el desgavell de segons immortalitzats que, sumats a les desenes de fotos disparades en un mes, es convertiran en minuts, hores, dies i qui sap si setmanes. Però, quan tindré temps per mirar-me els tretze mil arxius entre fotos i vídeos que, segons m'informa l'iphone, genero cada dos anys? Mai!

El fet de pensar que el que hauria d'anar fent és neteja i selecció periòdicament encara em posa més pressió. Tot i la tria, coneixent-me, la majoria dels moments em semblarien claus, en continuaria tenint massa. I penso en ma padrina i la recordo asseguda en el seu sofà granat mirant les quatre fotos que posseïa de la seva joventut. Una desena d'instants en dues mans per resumir una vida.

Aquesta setmana, casualment, m'ha arribat un article del Diario de Teruel en què Lídia Ortiz, valenciana resident al Pallars i investigadora de fotografia del segle XIX explicava això: "Ja no mirem. Només veiem i premem botons. Avui fem milers de fotos sense mirar, fotos que queden guardades en discos durs i que mai tocarem. Jo em pregunto si són necessàries tantes fotos. Si no seria millor parar-se i fer que la vida, la societat, sigui més permanent i menys líquida".

No hi puc estar més d'acord. Perquè a jo el tema m'atabala des de fa temps i em confirma, un cop més, que menys és més. Ara em faltarà saber-ho posar en pràctica.