Propaganda a la pantalla gran

Fa unes setmanes, en el lapsus aquell màgic en què els cinemes de Barcelona van tornar a estar oberts, vaig empastifar-me les mans de gel hidroalcohòlic i, mascareta i jo, vam entrar en una de les sales del centre de la ciutat. Generalment soc fidel al cine del barri i a la versió original però totes les renúncies eren poques per recuperar l'experiència enyorada del setè art. El que buscava era reprendre el plaer de tornar a estar a les fosques i, escarxofada a la butaca, veure com s'il·luminava davant meu la pantalla gran. Quina pel·lícula posaven, era el menys rellevant. Ara, no pensava que deixar-me portar per l'atzar em deixés tan malparada. Gran injustícia que, després de tant de temps d'abstinència, em toqués una producció que no té per on agafar-se. L'esperpent en qüestió es titula Unplanned i té un mono-tema: l'avortament. D'entrada és un assumpte interessant per reflexionar, per fer-ne una bona història, per fer pensar l'audiència. Però qui va escriure'n el guió només tenia un objectiu: adoctrinar. A mitja pel·lícula vaig començar a regirar-me sobre el seient. No donava crèdit al que estava veient. Vaig sentir com si de la sala del cinema m'haguessin teletransportat cinquanta anys enrere al pati d'una església on, després de la catequesi, haguessin projectat unes imatges per complementar la xerrada d'un expert en el tema de l'Opus Dei.

Resulta que la protagonista és una dona amb dos avortaments a la motxilla que, animada per la lluita dels drets de les dones, acaba convertint-se en la directora d'una clínica de planificació familiar. Fins aquí, tot correcte. Es presenten les visions diferenciades de la directora i la seva família, que desaprova la seva feina. Però de sobte, protagonista i públic presenciem unes imatges que ens podríem haver estalviat i tot es gira. A partir d'aquí tot és la reconversió total i absoluta de la protagonista que passa de dirigir la clínica a qüestionar-la fins al punt d'aliar-se amb una associació pro-vida que es dedica a titllar d'assassines a les noies embarassades (les circumstàncies de les quals desconeixem totalment) que es dirigeixen al centre mèdic.

La crítica a la clínica que es presenta com una multinacional que lluny de defensar el dret de les dones a decidir sobre el seu cos, es lucra gràcies als avortaments, podria ser admissible. Ara, la resta és proselitisme. La protagonista es penedeix de la seva trajectòria anterior que li genera la mateixa culpabilitat que si hagués estat dirigint una màfia o una cèl·lula terrorista. La família celebra el retorn de la filla descarrilada embarassada i a l'atur, i tot és de color rosa.

Unplanned no és una pel·lícula, és pura propaganda, un telefilm de pèssima qualitat, males actuacions, guió pla, esbiaixat i sense matisos, i personatges exclusivament dibuixats al servei d'un únic missatge. Un empatx de moralisme. L'única manera de digerir-lo seria sobreposant-hi una pel·lícula sobre l'altra fins que quedi fet miques. Que tornin a obrir els cinemes, si us plau, la cultura és segura i jo m'he de treure el mal gust.