El Pirineu que els ha parit

Pep Coll escriu el Pirineu amb traç ferm i afilat alhora. Ho ve demostrant al llarg de tota la seva trajectòria i ho ha corroborat amb la novel·la que fa poques setmanes ha sortit a la llum, L'any que va caure la roca (Proa Edicions), una obra que, al meu parer, està cridada a ser un dels grans referents de la literatura pirinenca. Es tracta d'un precís i detallat retaule de la societat rural de muntanya als anys setanta del segle XX, un breu període de temps en què l'esllangueix irremeiablement la pagesia tradicional però que encara està per aparèixer una nova pagesia.

Els set protagonistes de la novel·la es troben atrapats en aquest buit mentre intenten arrapar-se a un futur ple d'incerteses. És el moment en què tot s'esberla: des de la roca que cau damunt de Malpui i colga el poble, amb els seus habitants a dins, fins a l'esperança dels joves supervivents a continuar vivint de la terra. Una història escruixidora, sense concessions a la llàgrima fàcil i, tanmateix, amb aquell substrat de fina ironia tan característic de l'obra de l'escriptor de Pessonada. Si aquesta novel·la l'hagués escrit un autor noruec de prestigi mundial parlant d'un petit poble de muntanya del seu país, a hores d'ara seria venerada a ulls clucs per la intel·lectualitat benestant d'aquest país. Però vet aquí que som on som.

Després de llegir la novel·la de Pep Coll em ratifico en l'opinió que ningú és capaç d'escriure el Pirineu com ho fan els autors pirinencs. S'han publicat grans novel·les ambientades al Pirineu des de l'òptica dels autors urbans, amb notables èxits de vendes, però cap no arriba a aprofundir en l'essència de la cultura i la societat de muntanya com ho fan els escriptors que hi són arrelats. Per omplir per complet l'esperit del lector, un llibre ha de tenir ànima. I aquest valor troncal de l'obra només el pot aportar qui viu i sent el lloc on es desenvolupa la trama i coneix a fons la gent que hi habita. El Pirineu té la sort de comptar amb escriptors i escriptores que —permeteu-me l'expressió— el mamen a diari. Parlem d'autors i autores amb talent per crear molt bona literatura i, alhora, amb passió per explicar al món el Pirineu que els ha parit, o adoptat de fa anys. En llegir els seus llibres vivim el Pirineu.