La Petita Edat de Gel

Aquests dies de confinament perimetral, aquí a Cerdanya, he rellegit el llibre Fauna y paisaje de los Pirineos en la Era Glaciar, d'Óscar Arribas. És un estudi exhaustiu que aporta moltes dades sobre els dos darrers milions d'anys al Pirineu. En el meu article anterior em vaig basar en algunes d'aquestes dades a l'hora d'afirmar que el clima del planeta sempre ha canviat i que ho segueix fent. Algú m'ha qualificat de nihilista. No pretenc justificar l'escalfament global de què tant es parla: clar que em preocupa i per descomptat que els gasos que enviem a l'atmosfera hi contribueixen.

Ara bé, no ens podem quedar només amb això. Cal actuar-hi, però fent una observació objectiva al passat més proper. Entre els anys 2100 i 1600 aC el mar puja un metre cada tres segles i el romà Estrabó diu que el Pirineu és cobert de boscos. La temperatura mitjana és més seca i càlida que la d'ara. Del 400 al 1000 dC baixa i als Alps les glaceres hi avancen. Als segles X i XI torna a pujar. Però del segle XIV al XVIII té lloc la Petita Edat de Gel: del 1560 al 1600 les temperatures mitjanes al Pirineu són de 2 graus per sota de les actuals, els hiverns s'allarguen fins a l'abril i els estius són irregulars i humits. Les glaceres pirinenques també avancen.

Hi ha qui relaciona l'escalfament amb la revolució industrial. D'acord, però qui escalfava la Terra fa 2000 anys o a l'alta edat mitjana? No soc nihilista, però fer aquestes afirmacions pseudoecologistes és una frivolitat. Cal estudiar-ho tot en el seu context, dins de la variabilitat del clima terraqüi, acceptant que les glaceres pirinenques havien desaparegut 4.000 anys enrere. És necessari actuar a favor de les energies alternatives i renovables, però dins d'aquest període que tendeix a temperatures més altes i que motivarà, possiblement, que d'aquí a cinquanta anys no hi hagi estacions d'esquí al Pirineu.

Amb tot, la vida continuarà i caldrà adaptar-s'hi. És així i ha estat sempre així. Bon any 2021!