Perduts als Monts Pirineus

Anaven tres a cavall, potser ara que ho dieu, eren camells, i no anaven sols; els acompanyaven gent de tota mena, molt vistosos, amb plomes i turbants, potser eren com barretines vermelles o morades i amb bastons a les mans i amb unes xarxes lligades als peus. La neu que hi havia pels camins era blanca, com totes les neus, encara que alguna vegada fos groguenca, i això sí, portaven capes, abrics, guants, bufandes, i pells de bé per abrigar-se.

No recordo bé si a més els acompanyaven elefants o matxos, però aquests anaven carregats de grans farcells i baguls plens d'herbes medicinals i de plantes dels països per a on havien passat. Era tot una expedició tan sols vista quan exèrcits invasors s'obrien camí per annexionar-se terres per conquerir. Però res de tot això era el que aquells visitants tenien intenció de fer. Ells volien arribar allà a on una estrella els havia insinuat, certament, un fenomen prou important perquè aquells savis astrònoms i botànics els cridés tanta admiració. Una estrella que indicava un naixement esperat i documentat en les escriptures. Melcior, Gaspar i Baltasar, que és com les escriptures els anomenaven, volien viatjar d'incògnit, però amb tants embalums era difícil...

No ha de ser fàcil sortir dels sorrals del desert de l'Aràbia i anar a petar als boscos europeus de Pirenne. I això que portaven bons guies que havien contractat prop d'Empúries, per traslladar-se amb tots els seus embalums cap a aquelles muntanyes, on diuen que la gent és austera però sincera. La comitiva era majestuosa, acompanyats dels servidors, dels cuidadors dels cavalls i alguns camells i elefants, per no deixar pel camí tot el que creien que els podia servir, s'obria pas com una llarga professó, una filera digna de veure.

Passaven per un camí ple de fang i neu rodejat d'avets, de pins negres, de grans matolls de boix que amb prou feines els sortia les puntes de les branques que la neu cobria, i amb perill de trobar-se els llops i els ossos, els barrufets i els minairons que hi habitaven. Els Reis no havien vist mai aquelles muntanyes tan altes que els barraven el pas i, malgrat els guies que els orientaven, no acabaven de trobar el millor camí per travessar-les. Tal com els indicaven els senyals de l'estrella, el poblet a on anaven no podia ser gaire lluny. I no podien preguntar a ningú cap a on podia ser, aquell poblet de nom difícil i estrambòtic Betlem, o Belthem, perquè no hi havia ningú, i fiar-se de les escriptures sempre és més complicat.

Els campaments per passar les nits eren feixucs; feien foc i plantaven tendes amb catifes i tapissos per acomboiar-ho millor. Els llits de campanya tenien màrfegues de palla. I feien servir com uns sacs de ploma per enquibir-se a dins i no passar fred. Partien en sortir el Sol i continuaven el camí, fins que el dubte dels guies per saber si el camí era aquell va fer malfiar els tres senyors Reis que no confiaven en ells, i van creure que s'havien perdut. El bosc era cada cop més espès i amb prou feines camells, cavalls, elefants i matxos, podien passar i quedaven encaixonats entre els arbres. El temps revoltat no deixava veure què hi havia més enllà de quatre passes; els tres senyors Reis es van mirar entre si i es van adonar que semblava que estaven perduts en aquell bosc. Tenien una certa basarda, diguem-ne por, doncs ja feia un parell de dies que creien que haurien d'haver arribat. No hi havia signe de trobar-se més o menys a prop de llocs habitats. Fou aleshores que decidiren enviar servidors en totes direccions per veure si podien esbrinar quin camí seguir. Parats doncs en aquell punt tornaren a desmuntar els embalums de les cavalleries i esperar els resultats de la recerca.

Uns dies més tard els guies van descobrir que hi havia focs i barraques més enllà d'on eren, gairebé a tres dies de camí. Cap allí doncs van marxar de nou, ara amb l'esperança de trobar les cases que buscaven. Així deixaren el bosc d'avets i travessaren el riu fins a arribar a veure un petit cim amb activitat humana. L'alegria va omplir els cors de tota l'expedició però sobretot dels tres senyors Reis. Amb un dia més de marxa van arribar on ells creien que era el lloc on els senyals del cel els indicaven que havia de ser el que buscaven, ni més ni menys que un nenet nascut mig d'amagat i acomboiat per uns bous i un ase i els seus pares.

Arribats allà, van preguntar i ningú els va saber orientar, ni tampoc en sabien res de res; tots els que trobaven es malfiaven d'aquella cavalcada i preguntaven a on volien anar. Carai!, deien els Reis, cap a Bethlem. Ah! no!, els van respondre, us heu equivocat de ruta, d'aquest castellot i les barraques en diuen Betlan i aquí no hi ha nascut ningú per ara. Aquesta és una vall molt tancada, de nom Aran; haureu de traspassar la collada si voleu baixar fins a terra baixa, els van dir.

Fou aleshores que els tres Reis es van adonar que s'havien confós i que allà a on volien arribar no era pas a Pirenne dels Boscos sinó a Palestina dels Sorrals, que és a l'altra banda del Mar Nostre. No era estrany doncs feia anys que voltaven per l'Àsia i van confondre els boscos d'avets de Pirenne amb els cedres de les muntanyes del Líban. Tornar a casa no era fàcil i allà a on volien anar sembla que era perillós pels infants, però uns pastors es van brindar a portar-los a Tàrraco per embarcar vers Cartago i navegar fins a arribar a les costes d'Egipte. Allí ja us apanyareu, els van dir!

Pel prestigi dels tres Reis aquesta història es va silenciar i van decidir que no podia ser coneguda i van prohibir que s'expliqués. Com a astrònoms s'havien equivocat, com a botànics ho van aprofitar. No sabem, però, si van arribar a temps a Betlem, tampoc els esperaven, és clar. Ara com ara, nosaltres no podem donar a conèixer la font d'on ha sortit aquesta història, doncs l'ètica professional ens ho impedeix. Tan sols podem dir que fa anys que la coneixem, encara que no sabem si és falsa...