Parir és una merda

Aviat farà quatre anys que vaig parir per primera i única vegada. Vaig tenir la sort de tenir un embaràs que recomano a totes les dones: bé de salut – tant jo com el fetus- i plena d'energia. Mai vaig plantejar-me tenir un part sense anestèsia, admiro immensament les dones que el tenen així, però a mi no se m'havia ni passat pel cap. Com a bona novell, vaig anar a les classes prèvies de preparació, també n'havia parlat amb algunes amigues i quan va arribar el moment, no vaig dubtar per res de seguir amb el meu pla de part, respectat però amb totes les facilitats que la ciència mèdica em pugui oferir.

Vint hores de contraccions cada 10 minuts, una epidural que em va fer pessigolles i un llevador que intentava per totes haver-me de tallar desenllaçaven, per fi, a poder veure la carona al meu nen. No he pogut, encara, oblidar el mal que vaig patir durant l'hora i escaig que vaig ser a la sala de parts. Tothom et diu que no n'hi ha per tant, que després tot s'oblida, que si no fos així ningú repetiria, i altres frases tòpiques encaramel·lades, però el cert és que no, en el meu cas no ho he oblidat.

Durant setmanes, mesos i encara ara, m'enrabia la visió idíl·lica del part que m'havien venut. Hagués agraït que alguna dona m'hagués explicat també aquesta realitat, la que no és ensucrada. Jo vaig fer-ho i ho segueixo fent, quan surt el tema exposo la meva experiència sense embuts, tal com la vaig sentir jo, que parir és una merda!