Vacunes

Recordo que les primeres vacunes que em van posar van ser la de la verola i la de la diftèria. Era als anys cinquanta del segle passat. El metge del poble, el Dr. Gasset, tenia, per a la de la verola, com una mena de ploma tallant amb la qual et feia les esgarrinxades de rigor, que després es convertirien en crosta i, finalment, en una marca permanent. Per a la de la diftèria, disposava de dues xeringues de mida mitjana. Amb una injectava la vacuna mentre l'altra era desinfectada a la cuina pel mètode primitiu de bullir-la en un cassó. Entre el seu consultori i la cuina hi havia un finestró a través del qual es canviava la xeringa usada per l'acabada de bullir. Com que lo sinyor metge anava més de pressa injectant que la persona encarregada de bullir la xeringa sempre hi havia un petit temps d'espera que a la canalla se'ns feia llarguíssim. Lo sinyor metge, aleshores, solia aprofitar aquell breu interval per animar les criatures per la via de nyaufar-los amablement una galta, mitjançant una contundent pessigada, mentre llançava alguna expressió d'ànims «Tu no tens por, oi, valent?». Aquesta pregunta o altres de semblants solia ser contestada pels menuts amb gestos afirmatius amb el cap, els ulls oberts i esgarrifats, la cara esblaimada i el culet comprimit, pel que pogués ser. Les vacunes ens feien realment molta por.

Des d'aleshores les coses han canviat força, si més no, pel que fa a l'ús de les xeringues. Això mateix devien pensar, però, la gent d'aquells anys cinquanta respecte al passat. Sense anar més lluny, a la Barcelona del segle XIX hi havia un carrer que era conegut com el carrer de la Xeringa. Era el carrer de Fonollar, avui pràcticament destruït per la més que discutible modernització que ha sofert la capital catalana. Popularment se'l coneixia amb aquest nom perquè els veïns del carrer n'havien comprat una de mancomunadament i la tenien a disposició de qualsevol veí del carrer que la pogués necessitar. Algunes vegades també feia servei a veïns d'altres carrers, sempre que ho demanessin i els veïns de Fonollar s'avinguessin a deixar-los-la.

Les darreres vacunes de què tinc record van ser les del dit servei militar. Recordo les llargues fileres de reclutes que, com jo mateix, amb el cos nu de cintura per amunt anàvem desfilant per una pista, entre brometes fàcils i rialles, entre incerteses, pors i companys desmaiats. En arribar a un punt determinat, algú ―generalment un soldat veterà― amb una brotxa de pintor de parets t'untava el braç dret amb una substància groguinosa que passava per ser tintura de iode. Una mica més endavant, algú altre t'empastifava el braç esquerre amb la mateixa substància. Una mica més endavant et clavaven la primera agulla i, a les poques passes, la segona. Amb les agulles posades i els regalims de sang barrejant-se amb el iode, una mica més enllà hi havia els encarregats de rematar la feina, armats amb unes xeringues de mida de cavall que, ara en un braç, ara en un altre, t'injectaven la misteriosa i miraculosa substància que t'havia de garantir la supervivència i la defensa contra tota mena d'infeccions durant la resta del que eufemísticament s'anomenava el servei militar.

Avui el món viu pendent de l'eficàcia i de l'arribada de les vacunes contra el virus de la corona. Amb totes les incerteses i els temors que, com si fos un malefici, duen aparellades, brindo perquè les vacunes contra aquest maleït virus arribin a tothom ben aviat!