El sant greal dels escacs
Em diuen que la sèrie de Netflix Queen's Gambit ha obtingut un notable èxit i ha posat de moda el joc dels escacs entre un públic que fins ara no s'havia sentit especialment atret per aquest joc. Potser seria un bon moment per a recordar que les regles del joc modern dels escacs es van gestar a la València del segle XV i van ser escrites per primera vegada en la història en la nostra llengua. En efecte, cap a 1475 es va escriure una composició poètica de 64 estrofes, Scachs d'amor, que narra una brillant al·legoria amorosa emmarcada en una partida d'escacs entre dos escriptors valencians, Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles, arbitrats pel també escriptor Bernat Fonollar, que és qui va dictant les regles dels nous escacs. La potència poètica amb què arrenca la partida, mitjançant la sortida espectacular de la reina, deu ser sens dubte un dels moments més estel·lars en la tradició cultural del món dels escacs i també de la literatura catalana. Aquest poema, descobert per Ignasi Casanovas l'any 1905, el publicà Ramon Miquel i Planas l'any 1914. Jo el vaig «descobrir» ja fa molts anys, a la biblioteca de la Universitat de Barcelona. La troballa d'aquest poema em va entusiasmar i en vaig guardar una còpia en una carpeta durant molt temps, fins que em vaig decidir a fer-lo servir com a eix argumental a la meua novel·la Escacs d'amor i de mort (Salòria, la Seu d'Urgell, 2017), publicada abans com Escacs de mort (Andorra Banc Agrícol Reig, S.A., 2017) al Principat d'Andorra.
Una vintena d'anys més tard de l'aparició del poema Escacs d'amor, concretament el 15 de maig del 1495, es va imprimir l'incunable anomenat Libre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, obra de Francesc Vicent i imprès per Lope de Roca Alamany i Pere Trincher. L'obra té un enorme interès perquè va canviar la concepció del joc dels escacs a tot el món. Dissortadament, aquest incunable avui no se sap on és, en el supòsit que encara n'existeixi algun exemplar. Des del segle XIX fins avui, hi ha hagut investigadors d'un remarcable prestigi que han dedicat una infinitat de temps i d'esforços a la recerca d'aquest valuosíssim manual d'escaquística, que és el primer de què es té constància. Estudiosos com Thassil von Heydebrand under der Lassa, al segle XIX, o José Antonio Garzón, autor, entre altres d'El regreso de Francesch Vicent (Fundació Jaume II el Just, 2007), en l'actualitat, en serien un bon exemple.
Les darreres notícies que es té d'un exemplar d'aquest incunable, donades pel llibreter de vell Palau i Dulcet, ens portarien a un col·leccionista i mecenes nord-americà, probablement G. A. Pfeiffer, que hauria acabat donant-lo a una biblioteca, sense que de moment s'hagi pogut localitzar. Durant una colla d'anys es va promoure el Premi Internacional Von der Lasa, destinat a la recerca d'aquest sant greal dels escacs que és el llibre de Francesc Vicent. El premi a qui en pogués presentar una còpia era de 18.000 euros, una quantitat insignificant si ho comparem amb el valor ―incalculable― que tindria l'original al mercat.
L'itinerari d'aquesta obra ens mostra i demostra que hi ha moltes maneres de manipular la història i una d'aquestes ―que no és pas la menys perversa― és amagar-ne una part. Durant molts anys, italians, francesos i espanyols s'han disputat la primacia en l'origen de les regles modernes del joc dels escacs, sense cap mena de document ni argument. Avui, però, ja ningú no discuteix ni dubta que l'origen és valencià i escrit en un meravellós i ric català, des de Garri Kaspàrov fins a Anatoli Kàrpov. Potser per aquest motiu s'han acabat projectant sobre el tema els pitjors enemics de la Història: el silenci i la ignorància.
