La pandèmia contagia el llenguatge

El meu fill de sis anys parla d'immunitats, d'asimptomàtics i d'anticossos amb la mateixa naturalitat que feia servir abans per parlar de Hulk, de pets o de l'entrepà de pernil. Efectes secundaris psicològics a banda, la pandèmia està transformant el llenguatge. No només hem aconseguit que les criatures parlin amb l'erudició pròpia d'un epidemiòleg, sinó que també li hem donat un tomb a les imatges que es creen dins el nostre cap quan sentim una paraula donada.

Onada, per exemple. Abans era una paraula relaxant, que feies servir a les meditacions a l'hivern i t'hi deixaves xuclar a l'estiu. Era sinònim de pau, de vaivé compassat, de remor plaent. Ara, però, ningú no pensa en oceans quan la sent sinó en quin número estem, la tercera ja?, i si queda gaire per arribar al pic.

Pic, per exemple. Abans era una paraula repte. De propòsit d'any nou. Faré un tres mil. Pic era la punta punxeguda del dibuix infantil (i adult, no n'hem après més) d'una muntanya, sempre nevat sobre el paper. Era vida perquè d'allà, amb el desgel, en baixaria l'aigua cap als rius, cap a les nostres aixetes, cap a les nostres goles seques sedentàries. Ara, però, quan algú diu pic ningú no pensa en senderisme sinó en la forma de la corba.

Corba, per exemple. Abans era sinònim de cos sensual, de circuit de motocròs, de panxa cervesera, de revolt punyeter. Era una paraula simpàtica. Un petit obstacle en el camí que se salva o s'assumeix sense massa pedres al fetge. Ara, però, son els pulmons el que preocupa, i en sentir corba a tothom li ve al cap la línia oscil·lant dels contagis.

Contagi, per exemple. Abans jugàvem a fer badalls a les reunions per divertir-nos comprovant com s'encomanaven en cadena. No falla, sempre piquen. Abans dèiem quin riure tan contagiós o aquest musical m'ha contagiat les ganes de ballar. També hi havia àvies que renyaven tres o quatre nets alhora. Casumlapell, com es contagia la tonteria! Ara, però, ningú no pensa en rialles, ni en cançons, ni tan sols en polls, quan algú parla de contagi: només tenim oïdes per als casos positius.

Positiu, per exemple. Abans era sinònim d'esperança, de bona notícia, que tot anirà bé (aquesta última frase ha quedat reservada, en exclusiva, als grans mestres del cinisme). Qui és positiu, totes l'hi ponen, se solia predir. Sempre positiu, deien a can Barça. Positiu era felicitat en una prova d'embaràs, si és que el buscaves. Ara, però, el positiu és ser negatiu.

Negatiu, per exemple. Abans era sinònim de pessimisme, d'ampolla mig buida, de malastrugança. Negatiu era la resposta del pare a l'adolescent que es vol comprar un nou mòbil, de la que vol sortir a la disco fins a les tantes. Ara, però, negatiu és estar sa. De moment. És alegria continguda, amb data de caducitat. T'has escapat, aquest cop, però el cercle cada cop es tanca més, cada cop el món més petit, més confinat.

Confinat, per exemple. Abans coneixíem més tot allò confitat. Peres, taronges. Però la paraula confinament s'escapava del percentatge de definicions conegudes del diccionari. Que si de cas, fent etimologia de bar, podíem referir-ho a quelcom fi, que sempre és millor que no pas pensar en finats. Que aquí és on volem evitar arribar amb tants tecnicismes, amb tantes paraules resignificades. La mort. Abans, si és que ho mencionaven a les notícies, les comunitats confinades eren cosa de guerres, de conflictes, de terrorisme i de tocs de queda. Ara, confinament vol dir (per als més afortunats) pits sense sostenidors, forns extasiats, acumulació insensata de rotllos de paper de vàter (per al cul i per a les manualitats), videotrucades i visionat compulsiu de sèries.

Paraules velles, noves imatges, però la pandèmia segueix pandèmia, i ja cansa.