Autoespanyolització

Segons les dades d’enquestes oficials recopilades per la Plataforma per la Llengua, els darrers quinze anys l’ús del català com a llengua habitual ha caigut 24 punts a la Franja de Ponent, deu a Catalunya, vuit a les illes, gairebé cinc al País Valencià i a l’Alguer i dos a Andorra. Globalment, es tracta de gairebé vuit punts de descens, de manera que només la parla habitualment un terç de la població del domini lingüístic. Fa unes setmanes, aprofitava aquest espai per posar de manifest que sembla que comença a créixer una consciència entre els catalanoparlants del fet que la nostra llengua està en una situació d’emergència. No és una percepció subjectiva sinó que molts fets i moltes dades ho avalen. Però no és només la llengua catalana, el que va desapareixent, sinó que també ho fa un punt de vista, una idiosincràsia; una manera de ser i fer, que es manifesta en molts aspectes.

Segurament ja queda poca gent que sàpiga qui era el quefe o qui eren els xanxes. Però segurament tots sabem què vol dir maco, que fins i tot va acabar incorporant-se a diccionari. Totes tres paraules sorgeixen de la incapacitat dels catalanoparlants de pronunciar determinats sons de la llengua castellana, quan aquesta tot just començava a presentar interferències en la nostra. Com que no sabíem pronunciar jefe, en català dèiem quefe, amb la primera e oberta i la segona, neutra als dialectes orientals o la primera oberta i la segona tancada, als dialectes occidentals. Com que no sabíem dir majo, dèiem macu en els parlars orientals i maco en els occidentals. Un bon dia Barcelona va importar tot de guàrdies urbans de les espanyes, que no sabien català. Molts es deien Sánchez, i per això la població va començar a fer servir xanxes, amb la e pronunciada neutra, com a sinònim de guàrdia. De la mateixa manera van sortir els Cisco [siscu] i els Nando [Nandu], entre molts.

Actualment el castellà, com mostren les dades que comentàvem al principi, ja és majoritari. I si dècades enrere l’important era simplement saber parlar castellà encara que fos amb accent, ara ja fa lleig que se’t noti que ets català. Per tant, ningú s’atreveix a pronunciar res castellà a la catalana. Fer-ho és com impensable. Així, els castellanismes que van entrant al català ho fan sense alterar la pronúncia. De fet, i paral·lelament, tots som conscients que el dialecte propi de l’àrea metropolitana de Barcelona pràcticament s’ha extingit per donar pas al predomini del xava: sense vocals neutres, amb totes les vocals tancades, ensordiment de moltes esses, caiguda de pronoms febles... Una variant social (no pas geogràfica) que no para de guanyar terreny als mitjans de comunicació públics. En resum, que el català cada cop es pronuncia més a la castellana. Això també és galopant entre el jovent d’Andorra però en aquest cas no ho considerarem xava, pel fet que l’absència de la vocal neutra en el parlar andorrà fa que els sons es converteixin en a o e tancada.

Per tant, la nostra societat difícilment crearà nous quefes, macos i xanxes. Al contrari, al lloc de crear Ciscos, crea Frans; en lloc de crear Nandos crea Fers; i en comptes de crear Tines, crea Cris. Perquè el normal en català era crear sobrenoms salvant només allò que segueix la síl·laba tònica. I no només això, castellanitzem noms i conceptes. Si mirem TV3, ens podem topar amb un Dépla (del cognom de Planell), que al presentador d’esports li diguin Bonastre amb e tancanda en lloc de neutra, que dels telenotícies en diguin te ene pronunciant totes les es tancades. I, en general, que molts Capdevila han passat a ser Capde (amb e tancada), que molts però o prò es tornin péro (amb e tancada) o que el qué arrabassi el lloc al què o el que neutre. Fins i tot, quants parlants centrals pronuncien coronavirus a la castellana, sense tancar la o inicial en u? 

Però no tot s’acaba aquí. El curiós del cas és que fins i tot predomina la pronúncia a la castellana de noms i topònims estrangers. És especialment paradoxal quan, en la majoria de vegades, pronunciar-los en català central seria més aproximat a la forma original! És sobretot pervers en el cas dels noms portuguesos de jugadors de futbol: Cristiano Ronaldo, Deco, Neto, Coutinho. Alhora, la gent parla de Londres sense neutralitzar la e, la g de Los Angeles es pronuncia en castellà en lloc de com faríem en català, que és igual que en anglès... El mateix passa amb San Francisco. I el cas de Porto, a Portugal? Tant en portuguès com en català central seria Portu. Però no, gairebé tothom diu Oporto, amb article incorporat i tot amb o tancada, com els espanyols. I ja us podeu imaginar què passa amb el cognom del flamant president dels Estats Units. Podent-lo pronunciar amb vocal neutra... 

El cas és que hi havia un ministre de Madrid que volia espanyolitzar els nens catalans. Però, fet i fet, sembla que també els catalanoparlants, com a societat, ens autoespanyolitzem nosaltres mateixos i, de passada, espanyolitzem part de l’estranger!