El pantà d'Oliana, el Sant Greal i Indiana Jones

Per una qüestió de supervivència, qualsevol forma de poder té la necessitat de legitimar-se. Les democràcies les legitima la ciutadania amb els seus vots. Les dictadures se solen autolegitimar invocant el nom de Déu en va, una determinada raça o un suposat bé comú. El darrer dictador espanyol fins al moment, Fancisco Franco Bahamonde, feia pregonar que era un cabdill d'aquells que Déu ungeix de tant en tant i després envia als pobles escollits de la terra per salvar-los. Les monedes de l'època ho proclamaven a tort i a dret: «Francisco Franco, Caudillo de España, por la gracia de Dios» i els cardenals i altres prelats ho beneïen amb els seus pal·lis, els seus encensos i altres floritures.

El dia 30 de juny de l'any 1959, Francisco Franco, acompanyat d'una corrua de mandataris, inaugurava el pantà que ofegaria les hortes de Nargó (actualment, Coll de Nargó) i, en conseqüència, deixaria una bona part de la seva població sense els recursos de tota la vida i abocada forçosament a emigrar. Per a ell —«el Caudillo de España por la gracia de Dios»— allò era una feina rutinària més. Discursos, banderes, bisbes, benediccions, encens... I la frase històrica per al No-Do: «Queda inaugurado este pantano».

Però aquell sanguinari dictador amb aquella inauguració matava dos ocells d'un tret. No solament inaugurava un pantà, sinó que, a més, es venjava de l'abat Escarré que li havia prohibit de posar els Peus a Montserrat, tal com pretenia. Ell hauria volgut emular el seu vell amic i cap suprem de les SS, el reichsführer Heinrich Himmler, quan el dia 23 d'octubre de 1940 havia irromput a la muntanya sagrada a la recerca del mític calze del darrer sopar, el Sant Greal, i d'aquesta manera poder-se passejar sota pal·li i victoriós per aquell espai wagnerià, perfumat amb el fum de l'encens i beneït amb l'aigua sagrada dels benedictins. Però la fermesa de l'abat li ho havia impedit, cosa que posava molt en entredit un dels pilars fonamentals en què es basava la suposada legitimitat del seu il·limitat poder.

Amb tot, Franco hi va trobar una alternativa. La portada de La Vanguardia Española d'aquell dia ho expressava meravellosament. «El Caudillo por tierras de Aragón y Cataluña». I el 80 per cent de l'espai el dedicava al seu importantíssim viatge a Aragó. A les dues fotos de dalt hi podem veure el «Caudillo de España por la gracia de Dios», panxut i enrevenxinat, transmutat en un Parsifal d'òpera bufa, acompanyant sota pal·li el Sant Greal —per fi localitzat!— durant la seva estada al Monasterio de San Juan de la Peña, «donde asistió a los solemnes actos celebrados con motivo del XVII centenario de la llegada a España del Santo Cáliz» que, com es pot veure, no era pas a Montserrat com pensava el seu vell amic i cap suprem de les SS, el reichsführer Heinrich Himmler, sinó a San Juan de la Peña. Llàstima que Indiana Jones no se n'hagués assabentat! A la foto inferior, a la dreta, una minúscula «Vista general del pantano de Oliana, en el rio Segre, que ayer fue inaugurado por S. E. el Jefe del Estado». Olé!