L'oci: el més important d’allò no important

El cap de setmana passat hauria d'haver estat la festa major de la Seu. Hauria d'haver estat és un bonic verb conjugat per dir que no ha passat. No us penseu que soc ingènua, ja m'imaginava que no es celebraria com els altres anys, però sí que hi hauria algun acte. I vaja, tampoc dic que no s'hauria d'haver suspès perquè tal com estava la Seu probablement era el millor. Aquest 2020 ho ha capgirat tot i també s'ha emportat això. Però per a mi aquesta no-festa major ha sigut el resum perfecte d'aquest virus: expectatives no assolides, la impossibilitat de planejar res o gent a qui li és igual tot i prioritza la seva llibertat individual vers la responsabilitat col·lectiva. Ras i curt, ho podríem sintetitzar dient que ha sigut l'any de la no normalitat.

Hi ha una frase, que alguns atribueixen a Arrigo Sacchi i altres a Jorge Valdano, que diu: el futbol és el més important de les coses menys importants. Bé, doncs entenc totalment la idea, tot i que podríem substituir la paraula futbol per la paraula oci. Enguany sembla que no ens podem queixar si de salut estem bé i som dels afortunats que seguim treballant. T'ho pares a pensar i, segurament, tal com estan les coses, no ens podem lamentar. Però em pregunto: quan se'ns retornarà l'oci? Quan podrem socialitzar amb més de deu persones? Perquè no hi ha festes majors ni festivals, no hi ha hagut Sant Jordi i, realment, ben pocs actes culturals.

Aquests dies a les xarxes s'han rememorat estius passats en què encara no sabíem què significava el SARS-CoV-2. No hi havia mascaretes, distància física ni aforaments limitats. Però ara ja no comprenem la vida sense res de tot això. I reitero que el problema és que no sabem fins quan estarem així ni de quina manera acabarà tot plegat. Sembla que si hem de viure així, només queda creuar els dits perquè almenys l'economia i la salut donin una treva i s'estabilitzin. Per a la resta, paciència, qui dia passa any empeny!