El noi que escoltava els vells
“A l’Àfrica, cada vell que es mor és una biblioteca que es crema”. I jo gosaria dir que, avui, al Pirineu, passa si fa o no fa el mateix
Som a Sud-àfrica l’any 1962. El reu està a punt de ser sentenciat i sap del cert que el condemnaran. No en té cap dubte. És el líder de l’ANC (African National Congress) i els colonitzadors de la seva terra han posat preu al seu cap. A més a més, s’ha permès qüestionar amb gallardia i veu serena la legitimitat del tribunal que el jutja: “Recuso el president del tribunal (...) L’home blanc fa la llei, ens arrossega als tribunals, ens acusa i s’asseu a sobre nostre per a jutjar-nos... Per què en aquest tribunal estic davant d’un jutge blanc, enfrontant-me a un procurador blanc i escortat per un guàrdia blanc?”
També sap on i com haurà de complir la condemna. Amb tota seguretat, l’enviaran, carregat de cadenes i amb els turmells i els canells engrillonats, a l’antiga illa de leprosos, coneguda com Robben Island (illa de les Foques) pels colonitzadors, i com Esiqithini (illa del Davant) pels naturals del país. Esiqithini no és només una antiga illa de leprosos. Esiqithini, situada davant de la bellíssima badia de la Ciutat del Cap, és un símbol per als lluitadors negres anticolonialistes de Sud-àfrica. L’únic presoner que havia aconseguit escapar-se’n era un líder africà del segle XVII. Al segle XIX, Makana, heroi de la resistència xhosa (nació a la qual pertany el reu), va morir ofegat quan intentava fugar-se’n i arribar a la costa nedant.
El reu, per tant, sap que el futur que li espera és poc engrescador. Tot i això, no perd el seu aplom. Vestit amb la roba tradicional del seu poble, destina una part del parlament de la seva defensa a recordar aquells temps en què la gent del seu país “tots eren lliures i iguals” i l’home formava una unitat amb si mateix, amb els altres i amb la terra que treballava: “Ja fa molts anys, quan encara era un jove pobletà del Transkei, escoltava els vells de la meva tribu. Els sentia explicar les històries que contaven d’aquells ‘temps memorables’ d’abans de l’arribada dels colonitzadors blancs. El nostre poble aleshores vivia en pau, sota el reialme democràtic dels reis i dels amakapati, i es movia lliurement, sense por, a través del país; sense cap mena de restricció. La terra, aleshores, ens pertanyia. Érem amos dels camps, dels boscos i dels rius. Extrèiem riquesa mineral del sòl i conreàvem abundants productes d’aquest nostre bell país. Decidíem per nosaltres mateixos el nostre govern, controlàvem els nostres ramats i organitzàvem el comerç. La gent gran evocava les guerres defensives dutes a terme pels nostres avantpassats, així com les grans gestes dels nostres generals i soldats...”
Aquell reu que “escoltava les històries dels vells de la seva tribu” era Nelson Mandela. Per què va dedicar una part del seu parlament i de la seva defensa a evocar aquells records? Què li volia dir, al tribunal, en un moment tan transcendent, amb aquelles llegendes? Què volia deixar escrit a la posteritat?
Potser la resposta la trobaríem en la frase d’Amadou Hampâté Bâ (escriptor de la República de Mali) que un dia em va dir l’escriptor peramolí Josep Espunyes: “A l’Àfrica, cada vell que es mor és una biblioteca que es crema”.
I jo gosaria dir que, avui, al Pirineu, passa si fa o no fa el mateix.