De quan la memòria ens porta als versos

Ho deu fer el canvi de temps cap a l'hivern o el temps passat massa distès, però quan arribem prop de Nadal tenim pressa per llegir els nostres versos estimats, omplir les tardes enamorats d'una vella visió de sons que ens transporten cap als signes dels temps i n'adornen els pensaments, tot donant més vida als poemes que de petits o de grans ens han donat conhort i amor.

Ara mateix, a prop d'un Nadal ple d'incògnites, dona gust repassar aquells versos que en un moment donat van fer-nos fruir de l'amistat i de l'amor, de l'esperança i la fraternitat, de la calidesa i de la cançó. Jo us voldria apropar als meus versos preferits, tan sols els primers compassos, que moltes vegades són els que ens queden per sempre i els anem repetint amb nitidesa com una imatge de records, d'amistats, d'estima, d'enyorança. Ens fan apropar a moments alegres o tristos, a històries que no voldríem oblidar a fruits saborosos que ens il·luminen en la nostra soledat plena de records, de jocs d'amor, d'amistats obertes.

Anirem càlidament en un repàs tan sols esbossat que ens recordi la calidesa dels moments que foren eterns per constatar que encara que no és massa tard per tornar als nostres càlids sentiments d'enyor i amor. I recitaven El plat de sopa de Josep Pijoan, publicat el 1906 tot dient:

Per peixar-li a un noi la sopa

Que no la volgués menjar

Aquí va un conte de mare

Tal com xic me'l van contar.

I va dir, diu:

-Cullerada a dintre el niu!-

Amb tot arriben el bou i la vaca i el xiquet vol compartir, més el llop aguait tenia el petit del bestiar, que emportant-se'n el meix se'l vol menjar:

-Senyor llop (el nen li crida),

tinc sopetes per dinar

si torneu el meix de pressa,

també vos n'heu de tastar.-

I va dir, diu:

-Són calentes com l'estiu.-

La historieta va acabar bé i jo també em vaig acabar les sopes...

Amb tot pel camí de la vida hi vam trobar l'amor i sempre que ens tornem a enamorar hi ha el record d'aquell vers de Joan Salvat Papasseit que ens fa sentir feliços Perquè has vingut:

Perquè has vingut han florit els lilàs

I han dit llur joia /envejosa/ a les roses:

Mireu la noia que us guanya l'esclat

Bella i pubilla, i és bruna de rostre.

Per això podíem cavalcar-lo amb aquell Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba

Ben a la vora del mar /bategant/

Tindrem la mida de totes les coses

Només en dir-nos que ens seguim amant.

Del Pirineu no se'n poden oblidar els arbres del bosc i quan Guerau de Liost n'esbossa els Avets i faigs, per explicar que:

El faig és gòtic com l'avet

Més l'avet puja fos, aspriu,

Sòbries les fulles, el tronc dret,

Car és d'un gòtic primitiu

Mentre el faig, trèmul, somriu

Amb son fullatge transparent

On l'esquirol hi penja el niu

Car és d'un gòtic floreixent.

L'avet és gòtic com el faig

Són les agulles dels cimals

on de la llum s'hi trenca el raig

Són les agulles sobiranes

de les eternes catedrals

immòbils, pàl·lides, llunyanes.

A voltes les imatges i llurs sons tenen poemes com a fons :

Alfred,

un ocell i una flor t'ho diran millor que jo,

Maria.