L'equilibri territorial a Catalunya

D'entrada vull palesar la meva admiració per les gran aportacions d'aquell equip de geògrafs catalans que, encapçalats per Pau Vila, van practicar el més autèntic dels catalanismes, posar-se el territori de Catalunya al cap i proposar una organització territorial que fos operativa per millorar les condicions de vida dels seus habitants. A més, cal agrair-los la potència intel·lectual que suposa haver superat la concepció merament comarcalista de Catalunya per haver arribat a un autèntic Regional planning a través de les vegueries. Un altre concepte, en aquest cas noucentista, que provoca la meva devoció personal, és el de la Catalunya-Ciutat, realitat on avui ens trobem immergits més per la inèrcia social i econòmica de la societat catalana que per ser fruit de polítiques assenyades de planificació territorial. Una vegada més, la densitat, el pes de les estructures nacionals catalanes, ens salva de la inèpcia política d'alguns dirigents.

Un concepte que llasta els intents de trobar vies de progrés cap a l'equilibri territorial és el del món rural. No pas pel concepte en si, que al seu moment, no gaire llunyà en el temps, era completament vàlid, sinó perquè no ha evolucionat, si més no als àmbits de la nostra cultura quotidiana. Encara avui, quan algú parla del món rural, evoca al seu darrere un món molt influenciat per la pagesia o en els més radicals, per les activitats pastorils. I llavors es plantegen, en el meu punt de vista erròniament, unes oposicions món-urbà versus món-rural que ens condueixen a un carreró sense sortida, perquè els fonaments de l'anàlisi són senzillament erronis. Defensaria, doncs, que parléssim de territoris amb alta, mitjana o baixa densitat demogràfica, siguin regions veguerials, siguin comarques o siguin valls o planes. A partir d'aquí s'haurien de bastir les nostres anàlisis contra el despoblament i contra l'atur.

Avui, amb tots els defectes i algunes possibles qualitats, en essència, tan urbans són el barri de Sarrià com Vielha, com el carrer major de Puigcerdà o si m'apureu, com el fred poble de Das de Cerdanya. Que a Sarrià no hi ha pagesos, no us preocupeu, a Vielha tampoc, i gairebé no n'hi ha ni a la Cerdanya. El que sí que hi ha és ramaderia extensiva o en altres casos explotacions agràries que són més aviat empreses de producció intensiva de llet com al cas de l'Alt Urgell. El lector entendrà que esquematitzo molt, vorejo la temeritat, perquè s'entengui bé on vull anar a parar que no és sinó que hem de basar la recerca de l'equilibri territorial en altres camins que no siguin l'oposició fictícia entre mon urbà i món rural. No hi ha res pitjor per a la recerca de solucions que enfrontar territoris, cal trobar solucions, encara que de moment siguin més aviat teòriques, globals.

I com a exemple d'un sector concret em vull ara centrar en el sector de la gent gran, que som un dels que la pandèmia ha flagel·lat amb més satisfacció, massa vegades amb conseqüències mortals. És que la gent gran del Pirineu o de l'Ebre o de les Garrigues, som diferents de les de Cornellà? No, som bàsicament iguals culturalment, els nostres aliments informatius avui, 2021, no són diferents, al revés del que passava unes quantes dècades anteriors. És a dir, que quan arriba el moment que requerim uns equipaments assistencials sigui per pròpia voluntat sigui per necessitats de salut, demanem tots el mateix.

Què vol dir, doncs, equilibri territorial en aquest camp? Una planificació inversora sorgida de les respostes que ha de proporcionar una administració eficient a les necessitats assistencials de la gent gran de la Catalunya Ciutat, de Catalunya unitat de planificació. Ja veieu, amics lectors, que de moment em conformo amb una resposta teòrica, que val pocs diners, i que hi ha molts tècnics i molts universitaris que són capaços de proporcionar clarament. És molt demanar que la nostra administració catalana tingui les idees clares, actualitzades al 2021, respecte al manteniment d'equipaments per a la gent gran més necessitada?

És evident que la resposta, esperada i de moment teòrica, marcarà mitjans d'actuació molt concrets, alguns d'extrema urgència, bé respecte a una persona que viu en una àrea demogràficament densa, bé respecte a una altra que viu en una àrea demogràficament feble i que no vol marxar del Pallars Sobirà, per exemple. Però cal que avancem, que aclarim conceptes, que trenquem rutines i que aspirem a fugir de la retòrica insulsa cada vegada que parlem de la gent gran, resideixi on resideixi.