L'aventura d'agafar un refugi i una estació d'esquí nòrdic en plena pandèmia

Sant Joan de l'ErmPugem a Sant Joan de l'Erm el matí d'un dimarts de finals de febrer. El dia abans ha plogut i l'aigua s'ha endut bona part de la neu que hi havia a la part baixa de l'estació. El confinament comarcal i la manca de neu fan que aquest dimarts no hi hagi ningú a l'estació ni al refugi. Ningú fent esquí nòrdic o raquetes, perquè a Sant Joan de l'Erm sempre hi ha algú.

Després de més de 20 anys sota la direcció de l'històric Miquel Prat, l'Entitat Municipal Descentralitzada de la Vila i Vall de Castellbò, propietària de l'estació i el refugi, en va treure a concurs l'explotació. Com que va quedar desert, va oferir-ne la gestió del dia a dia a un grup d'una mitja dotzena de persones que estaven o havien estat vinculades laboralment a l'estació. Una gestió que van assumir a principi del passat mes d'octubre. Una d'elles és el Sisco Naudi, cuiner i treballador de Sant Joan de l'Erm des de l'any 1983. De fet, la vida del Sisco està estretament lligada amb aquest tros de país, i és que fins no fa gaire vivia literalment a Sant Joan. Fa uns anys es va mudar, però no gaire lluny, a Sant Andreu, el darrer poble de la vall de Castellbò abans d'arribar a Sant Joan de l'Erm.

"Abans no et movies d'aquí dalt en tot l'any, tot just baixaves a la Seu a fer algun encàrrec o gestió i ja està", explica. Un dels motius és que "la carretera tampoc estava com està ara", fet que dificultava força el desplaçament. Tot plegat feia que "sempre hi haguessin cinc o sis persones que vivien permanentment aquí". Una vida a 1.720 metres d'alçada i a tres quarts d'hora ben bons de la Seu d'Urgell, la capital comarcal.

Una altra de les persones històricament vinculades amb Sant Joan de l'Erm que ara ha fet un pas al davant en aquesta nova gestió és l'Oriol Climent. Després d'haver-hi treballat durant uns quants anys sota la direcció del Miquel Prat, i amb l'experiència acumulada en altres camps de neu, una de les moltes feines que té encarregades ara és la de fer anar la màquina trepitjaneu. Traçar les pistes cada cop que neva o repartir bé la neu quan aquesta comença a escassejar és una de les tasques que ha de fer sovint a trenc d'alba. Una feina solitària, tot i que la solitud és una companya habitual dels treballadors de Sant Joan de l'Erm, i més en aquest any de pandèmia.

Saber estar sol

"Una o dues persones sempre s'han de quedar a dormir aquí dalt, més que res per seguretat, perquè és un lloc solitari", explica l'Oriol, que afegeix que "els treballadors tenim una caseta, cadascú amb la seva habitació, i al final som com una família. Aquests últims dies, de fet, ell ha passat diverses nits completament sol a Sant Joan, una experiència que assegura que no és fàcil, ja que "has de saber estar sol". Un fet que corrobora el Sisco, que assegura que en les èpoques intermèdies, quan no hi ha pràcticament clients, "sort en tens dels companys per poder enraonar, perquè sinó, al final, t'acabaries tornant boig".

Per gestionar Sant Joan de l'Erm, doncs, és bàsic saber estar sol i saber fer una mica de tot. En el cas de l'Oriol, a banda de fer anar la màquina trepitjaneu, la llista de tasques és llarga: des de tallar la llenya que alimenta la caldera que escalfa totes les instal·lacions -una feina que l'ajuda a fer el Sisco, quan no està al davant dels fogons-, treure la neu de l'exterior del refugi quan neva, ajudar a gestionar les reserves del restaurant i el refugi, arreglar les habitacions o fer les constants tasques de manteniment que requereixen unes instal·lacions així. Moltes tasques són compartides amb la resta de companys, i és que a Sant Joan, tothom fa de tot.

Arrencar en temps de pandèmia

I tot plegat, han hagut de començar a fer-ho en un context de pandèmia com l'actual. Una pandèmia que se'ls va fer ben present només començar. "Havíem d'obrir el dia 1 d'octubre i aquell mateix dia un treballador va donar positiu", explica l'Oriol. Això va fer que tots s'haguessin d'aïllar durant quinze dies a Sant Joan de l'Erm. Aïllament sobre l'aïllament. "Almenys ens va anar bé per poder anar fent les primeres feines de manteniment", comenta. I és que des que van entrar n'han fet unes quantes i ben variades, des de millorar aspectes com la il·luminació fins a posar a punt habitacions, pintar, fer una rentada de cara al bar, talar unes cinquanta tones de llenya per poder abastir la caldera o crear una nova sala polivalent que s'utilitzarà com a aula de natura.

I amb les instal·lacions de nou en marxa van arribar, agafats de la mà, la neu i el confiament municipal. Tot i que no es pot dir gaire fort, l'Oriol admet que durant els períodes de confinament municipal en què hi ha hagut neu encara han pogut anar treballant, tant amb la gent de l'extens municipi de Montferrer i Castellbò, com sobretot amb els de la Seu d'Urgell, que en ser municipi limítrof seguien pujant.

Després va arribar Nadal, "que va ser una bogeria de gent i algun dia fins i tot vam haver de tancar la porta del restaurant i només deixàvem entrar si es buidava alguna taula". El confinament perimetral de Cerdanya es va notar a tot el Pirineu, també a Sant Joan de l'Erm, i va pujar un tipus de públic no gaire habitual. "Fins i tot venia gent que preguntava on estaven els telecadires o en veies a altres amb la taula de snowboard", comenta l'Oriol.

I després de Reis, un altre cop el confinament municipal, salvat un cop més pel fet que la gent de la capital comarcal va seguir pujant. Amb el confinament comarcal es va activar l'esport blanc escolar, tot i que ho va fer unes quantes setmanes més tard del previst. Això els va permetre treballar alguns dies amb escolars del Pirineu. L'assimilació de l'Alt Urgell amb Andorra en termes de mobilitat també s'ha notat i, per exemple, el dilluns de carnaval, que és festiu al Principat, l'estació es va omplir de residents andorrans.

Un panorama, però, que en una setmana ha canviat radicalment amb la desaparició de bona part de la neu. "El dilluns de carnaval vam fer 70 dinars al restaurant i aquest dilluns ja estàvem totalment sols", lamenta l'Oriol, que no té clar si aquesta temporada podran tornar a obrir les instal·lacions d'esquí de fons i raquetes en condicions. Tot i les dificultats afegides per la pandèmia, l'Oriol admet que "començar amb aquesta situació també ens ha anat bé perquè ens ha permès agafar una mica de rodatge abans d'un any normal, on a l'hivern sol pujar molta més gent".

Sigui com sigui, de feina no els en faltarà, ja que amb la fosa de la neu -i si la pandèmia ho permet- el refugi i el restaurant seguiran treballant amb força durant la primavera, l'estiu i la tardor. I que Sant Joan de l'Erm treballi és vital per a la vall de Castellbò, no només perquè en moments de més feina dona ocupació a joves del municipi, sinó perquè quan Sant Joan està ple, les cases rurals i els restaurants de la vall també ho estan.