Que les injustícies no envelleixin bé
Que tothom miri la sèrie, que conegui el cas, que no hi hagi més Nevenkes
El cas de Nevenka Fernandez, la regidora de Pontferrada que fa vint anys va guanyar un judici contra l'alcalde de la ciutat, acusat d'assetjament sexual, omple aquestes setmanes pàgines de diaris i tertúlies mediàtiques. La incisiva periodista Ana Pastor ha produït una sèrie documental que es pot veure a la popular plataforma digital Netflix. Fa vint anys, jo, com Nevenka, portava a la motxilla només vint anys i molta inexperiència. Segurament, com ella, tampoc no sabia què volia dir la paraula assetjament. No recordo el cas ni què vaig pensar al respecte.
Ara ens adonem que Nevenka va ser pionera, que va protagonitzar un punt d'inflexió en la lluita feminista, que va ser valenta i que la llei, a pesar de les persones retrògrades que la imparteixen, li va fer costat. Al seu costat hi va tenir la llei i una irrisòria minoria. Nevenka va guanyar el cas però va perdre el judici popular, va perdre el relat. La moral patriarcal i caudillista va arrasar i el linxament col·lectiu va anar contra ella i no contra el seu agressor.
El feminisme ha transformat la meva manera de pensar i el de la majoria de nosaltres. S'ha fet un lloc digne en el consens col·lectiu. És per això que ara, tornar a posar llum al cas, dona una nova oportunitat de fer justícia. Que el poble que va manifestar-se en favor de l'alcalde es pugui emmirallar i pugui constatar i reconèixer que, amb els ulls d'avui, no li agrada el que va fer. Que la minoria de llavors sigui ara majoria.
M'agradaria pensar que la injustícia comesa contra Nevenka, el calvari que va sofrir durant l'assetjament, durant el judici i durant l'exili, no envelleix bé. M'agradaria pensar que ja ningú troba que la culpa és de les dones, perquè son guapes, perquè parlen amb homes, perquè surten de nit. M'agradaria pensar que cap home creu ja que pot exercir el seu poder contra una dona. Però perquè això fos més creïble, m'agradaria haver trobat, en el reportatge, què diu la veu de l'alcalde vint anys després. "A mi no me cambia ni Dios", va dir llavors i ara calla. M'agradaria també haver sentit què pensen ara les dones que llavors van manifestar-se en favor de l'alcalde, defensant-lo a ell, acusant-la a ella: "A mi no me acosa nadie si no me dejo". M'agradaria que no hi hagués assetjament a la política, ni a esquerra ni a dreta. M'agradaria que el masclisme recalcitrant no tingués veu als parlaments. Però això no passava fa vint anys. Passa ara.
Que tothom miri la sèrie, que conegui el cas, que no hi hagi més Nevenkes. Però mentre n'hi ha que s'inspirin amb ella, que denunciïn i que nosaltres, la majoria, estem al seu costat.
