Ens ha deixat un pirinenc universal

El passat dia 7 d'octubre va morir el conegut director de cinema i guionista Francesc Betriu a l'edat de 80 anys. Havia nascut a Organyà, vila a la qual se sentia estretament lligat. «Des de molt xic el meu padrí m'explicava coses relacionades amb Organyà i la comarca. A ell li agradava molt explicar-me històries que havien passat, fets, anècdotes i llegendes. D'aquesta manera vaig anar agafant amor al poble i a les seves coses. La transmissió oral de les coses relacionades amb Organyà m'ha marcat molt. Aquestes històries són com unes arrels invisibles que, siguis on siguis, et retornen a la terra», em deia una nit de l'any 2004 en un bar de l'Eixample barceloní on ens vam trobar per entrevistar-lo per a un suplement de la revista Lo Banyut. Recordo que va ser una trobada molt agradable. En Francesc Betriu era un home extremadament senzill, planer i molt bon conversador. Aquella nit vam parlar de gairebé tot i recordo que quan van tancar el cafè encara la vam fer petar una estona al xamfrà. Li sabia greu no poder anar tan sovint com li hauria agradat a Organyà «però no tinc ni tan sols carnet de conduir i vivint a València em resulta una mica difícil». Vam parlar del seu cinema, de les seues adaptacions d'obres literàries, d'anècdotes del món del cinema... Una cosa que recordo, perquè aleshores em va impressionar, són els problemes que va tenir amb el títol de l'obra de R. J. Sénder Réquiem por un campesino español. Ell hauria volgut que es digués simplement Réquiem por un campesino, perquè era un títol més universal i no tan lligat a la postguerra. Però va rebre pressions i fins i tot amenaces d'ostracisme professional per part d'alguns mitjans espanyols que el van obligar a reconsiderar el tema.

Una de les grans habilitats de Francesc Betriu era la lectura cinematogràfica que feia de les obres literàries. Això el va portar a fer una memorable adaptació de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda i una interessant i dificilíssima adaptació de l'obra de Josep Maria de Sagarra, Vida privada, amb la recreació d'alguns personatges inoblidables (és una obra que es troba a internet i que recomano als lectors i lectores com a homenatge al malaguanyat director ganxo). Una altra faceta de Betriu que no sé si ha estat prou considerada és el seu interès pels baixos fons barcelonins, sovint tan poc ben representats en el nostre horitzó cultural. L'any 1988 s'hi acostà amb una obra menor, Sinatra, però l'any 2009 ens obsequià amb una crònica, al meu modest parer de gran valor, Mònica del Raval, digna de figurar al costat de les millors obres de Juli Vallmitjana.

Francesc Betriu, a més de crear una extensa producció cinematogràfica, que en bona part s'inscriu cronològicament en els vidriosos anys de la transició, va obtenir diversos premis, com ara el premi Sant Jordi de Cinema (2014) i el Gaudí d'Honor-Miquel Porter (2020). Convé tenir en compte a tots aquells que es vulguin acostar a la seva obra que Francesc Betriu, uns mesos abans de morir, va fer donació del seu fons documental, de la seva biblioteca, de la documentació de les seues pel·lícules i guions, d'alguns objectes dels decorats i del mateix premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter 2020, a la Universitat de Lleida.