Gran gent

La gent gran. I no padrinets, ni iaios, ni avis ni àvies, gent gran és la que s’ha hagut d’acomiadar sense poder fer-ho. Segons les estadístiques, més del 80% de les persones que han perdut la vida a causa de la pandèmia del coronavirus tenien més de setanta anys. Gran gent que ha empès els canvis més transcendentals de la nostra època. Van ser fills i filles de la postguerra i els va tocar un sòrdid repte: sobreviure.

La majoria van haver de començar a treballar amb set, nou, quinze anys. Van haver de passar de puntetes per sobre el franquisme perquè no els esclafés i més tard van reinaugurar les urnes. Des d’aleshores han faltat a ben poques cites electorals, coneixedors del valor de la democràcia, tot i l’excés de convocatòries a les quals darrerament ens ha acostumat una classe política que ha degenerat amb més rapidesa que no pas la seva pell, endurida pel sol, l’esforç i la lluita. Una lluita per pujar fills i filles, per estalviar i comprar casa per deixar en herència, per posar d’aval en l’era de les hipoteques d’oferta.

A alguns la crisi del 2008 els va arribar a deixar sense casa, a d’altres se’ls ha endut amb els peus per davant aquesta nova crisi, i ni abans i ara, segurament, no els hem estat prou agraïts, no els hem escoltat prou, no els hem admirat prou. Una lectura que pot ajudar a fer aquest reconeixement imprescindible, individual i col·lectivament, és l’exercici que fa l’escriptora Elvira Lindo en la seva última novel·la, A corazón abierto. Amb les pàgines d’aquest llibre, l’autora acompanya la vida del seu pare, nen de la postguerra, per gairebé un segle de trifulgues. Ella mateixa ha reconegut en alguna entrevista que després de repensar el seu pare, d’entendre’l, de convertir-lo en protagonista, ha après a estimar-lo encara més.