Finestres al Pirineu

Hem passat dotze setmanes confinats, enganxats als ordinadors i als telèfons, també a la televisió i de cop i volta, ens demanen d’escriure i col·laborar a l'Ara Pirineus. I s'han reobert les finestres, hem respirat profundament, hem vist els colors del mar, del cel, dels núvols, i de les muntanyes i rius. Obro doncs les finestres i oh!, espectacle, apareix el Pirineu, com un raig de llum, com un prat ple de flors, de violes, de roselles, de narcisos, de nerets, de verds i de maragdes per tot. He obert les finestres i he olorat el terra humit i fresc de les comarques de l'Alt Pirineu i Aran.

Per un moment he quedat trasbalsat, tot recordant detalls i camins, esglésies i frontals d'altar, campanars i Crists romànics i davallaments. Mares de Déus i capitells esculpits, i com no, pintures murals esbossades potser amb barruer simplisme que t'enamoren... I és en tot aquest contrast, en tot aquest espectacle que m’ha sortit un crit per la finestra en un dia de joia i de sol radiant: jo aquí hi he estat! Ho he vist, si no tot, molts dels seus indrets, moltes de les pintures, dels campanars, i he visitat llacs i prats, algun cim i també he trepitjat molta neu: jo aquí hi he viscut, ni que sigui per poc temps. I ara recordo tot el que he vist, el que he trobat, el que he caminat i esquiat, per on he passat, i que mai he d'oblidar.

I no tan sols jo, també els de casa, els avis, els pares, els germans i la dona i els fills... I direu, a on heu estat? Com ha sigut? I com jo molts, començant pels grans pirineistes, pels pastors i pels intrèpids escaladors, o pels trabucaires i els caçadors, com també aquells que anaven armats, fossin gavatxos o fossin maquis, hi ha de tot. A la fi l'Alt Pirineu i Aran ve marcat per un fil prim que no es detecta, és la ratlla, la frontera, i el sentit que cadascú li dona a aquesta línia que talla comarques i països.

Però el que us deia: ja el meu avi Albert Bastardas havia lligat esforços per fer més assequible aquestes comarques; així fou com el 29 de novembre de 1908, essent Alcalde Popular de Barcelona va presidir al Palau de Belles Arts de Barcelona un míting a favor del ferrocarril de la Noguera Pallaresa, que aleshores es reivindicava. L'acte va ser multitudinari i van parlar els diputats Maluquer, Mir i Miró, Frederic Reñé, i Puig i Cadafalch i també en Joaquim Sostres, per acabar-ho fent el mateix Bastardas. Es tractava d’articular i recolzar el ferrocarril com a eix vertebrador del Pirineu.

En acabat hi hagué un dinar de germanor amb tots els delegats invitats que havien arribat de la Seu d'Urgell, de Sort, de Tremp, de la Pobla de Segur, de Puigcerdà, i d’altres bandes del Pirineu. Era l’enllaç de la Catalunya plana amb la Catalunya pirinenca. Llàstima que mai es va portar a terme, i encara ara es reivindica.

I encara puc descriure un fet poc conegut: el 1914, un cop establerta la Mancomunitat de Catalunya, es va reclamar les delegacions per fer obra de govern i entre moltes altres qüestions el diputat electe Albert Bastardas, que ho era pel partit Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), com a membre del ple, va presentar una proposició no de llei en el sentit que la Mancomunitat es dirigís amb urgència al Govern espanyol proposant-li que en el pressupost de l’Estat inclogués una partida de 250.000 pessetes, "considerada necessària per emprendre la comunicació de la Vall d'Aran amb la resta de Catalunya"; aquesta proposta va ser presentada el 25 de novembre de 1914 i porta les signatures del promotor Albert Bastardas, Ramon Riu i Vendrell i Pere Lasala. Aquest acord es va reflectir en l'acta de l'Assemblea de la Mancomunitat (lligall 2.779) sobre "la realització immediata de la travessera del Pirineu al Port de la Bonaigua, mitjançant un túnel", a construir immediatament. Vet aquí si ve de lluny...

I respecte d’algunes estances que em són grates de recordar, us voldria explicar com l’any 1958 vam arribar amb un Peugeot 205 tota la família a Vielha a l’hora foscant de les vuit del vespre d’aquell agost i preguntat a on podríem acampar, ens van indicar que al camp de futbol. Així ho vam fer; l’endemà quan ens despertàrem teníem una munió de canalla que ens mirava encuriosits. És clar, érem sols i el camp de futbol era terra batuda.

I per anar a llocs que ara no ho podríem fer, fou el cas d´aventurar-nos per la vall de Sant Nicolau i acampar amb aquella tenda canadenca dels escoltes que ens havien deixat al costat ben bé del Llac Llebreta, a on hi ha un colossal roquer que ens feia companyia. Per nosaltres ha quedat com històric, doncs ara és irrepetible. I què cal dir dels grans campaments generals del CEC, o dels agrupaments escoltes que tant a Cerdanya (Cap de Rec, Campelles, Bastanist, etc.) com a les valls més profundes de la serralada axial van marcar-nos per a tota la vida. Potser les finestres ja eren obertes, el que calia era mirar-hi, i això és el que volem fer.