Escarmentar, un mot genuïnament castellà
La paraula escarmentar, com la resta de la llengua castellana, va ser sempre ―Nebrija dixit― “compañera del Imperio”
Una llengua, certament, serveix per a comunicar-se. Però una llengua també ens parla més enllà dels missatges estrictes que transmet en el procés comunicatiu quotidià. Aquesta segona veu de la llengua, aquesta veu oculta, lentament oblidada de generació en generació en la llarga desmemòria del temps, se’ns presenta encriptada i plena de viaranys esborradissos i embardissats, però d’una gran subtilesa semàntica. Saber escoltar-la i desxifrar-la sovint és, a més d’un repte deliciós, una font d’informació valuosíssima. Fixem-nos, per exemple, en els orígens remots de la paraula escarmentar.
Escarmentar prové d’una forma indoeuropea sker o skei que volia dir tallar (irlandès antic scar “tallar”, persa kard “separar”, sànscrit chyati “tallar”, anglosaxó scinu “tíbia”, prussià antic kersle “destral”, albanès sh-kjer “fer bocins”, llatí scio “saber” [en el sentit primigeni de separar una cosa d’una altra], germànic skeran “tallar”, etc.).
En català, arribades per vies diverses, tenim també una munió de paraules que provenen d’aquella forma sker primitiva. Esquilar, esquinçar, esquerda, esquena [ant. os tallant, tíbia], esgrimir, escorça [allò que es pot tallar], escorxar, esquizofrènia, escindir, prescindir, rescindir, cisma, escut [tauló tallat], carn [bocí tallat], carnaval, carnestoltes, escarnir i... escarmentar.
Durant molt de temps l’etimologia d’escarmentar va ser, certament, confusa i molt discutida. El fet que fos un mot exclusivament ibèric (només el tenen el castellà, el portuguès i el català) va cridar molt l’atenció dels estudiosos.
La versió més comunament acceptada i definitiva va ser la que va donar el gran filòleg, Joan Coromines, l’any 1946. Escarment, en el sentit de càstig exemplar, seria el resultat de l’evolució de escarn(i)ment a escarment. Escarnir, inicialment, significava simplement “fer mal a algú”, tallar-li alguna part del cos, (“la mentalitat dels senyors medievals –ens diu Coromines− mirava el qui sofria un càstig com una persona violentament humiliada i avergonyida”). Però el sentit de ”càstig exemplar” no apareix fins al segle XIII. La llengua que té el dubtós honor d’haver-la documentada per primera vegada amb diferència és el castellà. La trobem ja Cantar de Mio Cid: “Ferió luego (...) / en los pueblos paganos fizo tal escarmiento, / falló e mató d’ellos a todo su talento” i també en Gonzalo de Berceo “por escarmentar otros serie descabezado”.
Com podem veure, des d’aquells temps remots, la paraula escarmentar, com la resta de la llengua castellana, va ser sempre ―Nebrija dixit― “compañera del Imperio”. I tot sembla indicar que ho continuarà essent.
