Ensenyar a estimar-la

L’escola sempre ens evoca molts records. De la infantesa, l’adolescència... Les amistats, els mestres... L’aprenentatge a les aules, els genolls pelats a l’hora del pati... I, juntament amb això, molts tenim la satisfacció de sentir-nos orgullosos de la nostra escola com a santuari de tots aquests records, o per molts altres motius. En el meu cas, va contribuir molt a engreixar aquest orgull veure com l’escola on vaig fer la secundària i el batxillerat, amb tot el compromís i la naturalitat del món, va cedir un espai per acollir la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Tant o més especial va ser la implicació en el victoriós referèndum de l’1 d’octubre del 2017. 

Paral·lelament a aquests esdeveniments, encara conservo vivament un record més pretèrit d’un fet que em va marcar molt i que sovint explico com a anècdota. Deuria fer segon o tercer d’ESO, pels volts de l’any 2000. La directora de l’escola, religiosa, es disposava a començar la classe de castellà però, abans, d’alguna manera ens va renyar perquè el diumenge previ s’havia celebrat el Correllengua i a la plaça no hi havia cap alumne de l’escola, des de primària fins al batxillerat. El seu discurs exactament no el recordo, però d’alguna manera ens feia veure que la defensa de la llengua era cosa de tots. Si bé aquella mestra en general tenia una certa fama de ser temuda, des d’aquell dia encara me la vaig mirar d’una manera més especial.

Durant anys, es va lluitar molt per recuperar l’oficialitat del català i perquè la llengua s’utilitzés amb normalitat en tots els àmbits legals. Centenars de milers de persones van exposar-se i van esmerçar-s’hi perquè això fos possible després de 300 anys d’absolutismes, prohibicions, persecucions, dictadures i centralismes castellans, amb la connivència sovint interessada de molts altres d’aquí. Fa més de trenta anys d’això i, malgrat tot, el català no està ni molt menys normalitzat. Cada cop va pitjor: la immersió lingüística en català a les aules és una realitat virtual, segueixen havent-hi agressions lingüístiques per part de funcionaris (l’última documentada, aquesta setmana, amb una funcionària de Correus insultant i escridassant una usuària per dir-li en DNI en català) i els mitjans de comunicació públics catalans estan més castellanitzats lingüísticament i espanyolitzats idiosincràticament que mai. És evident, doncs, que alguna cosa no es fa bé.

Les coses no són el que eren. Possiblement el govern no ha acabat de fer prou els deures en la normalització del català. O bé s’ha anat relaxant amb el temps o bé se n’ha despreocupat. O bé ja interessa, que el català esdevingui cada cop més residual que és el que, en definitiva, s’apropa si no es fa un cop de timó. No ho sé. Però el que també és molt fàcil de veure és que no perquè el professor et parli en català faràs servir més aquesta llengua, la parlaràs millor o la defensaràs davant el supremacisme.

Si els mestres, les escoles i el sistema no contribueixen a generar un clima d’autoestima lingüística, és molt difícil generar consciència lingüística. Potser cal perdre de vista que la llengua és només un instrument. Perquè no és així. La llengua és part de nosaltres, és un tret característic que ens defineix; d’alguna manera són uns ulls que ens descriuen l’entorn des del nostre punt de vista de comunitat (lingüística). En definitiva, la llengua és un dels puntals de la identitat individual i col·lectiva. Per tant, de la mateixa manera que s’encomana al sistema educatiu que vetlli pel creixement de l’autoestima dels joves, probablement seria igual de convenient que se li encomanés la vocació de fomentar l’autoestima lingüística. I és per això que em sento orgullós de la meva escola i la seva directora de llavors. O que em sento orgullós de la labor de la federació d’Escola Valenciana. Si volem que les noves generacions de la nostra comunitat lingüística mantinguin viva aquesta manera de fer, aquesta identitat i, en definitiva la nostra llengua, és crucial que l’escola, a més d’ensenyar la llengua, ensenyi a estimar-la.