L’educació de la mirada

Les percepcions de la nostra mirada han canviat. I les han canviat les circumstàncies. Teníem els ulls entrenats amb imatges d’altres estius, de paisatges llunyans, de platges asiàtiques, de muntanyes alpines amb rastres de neu, de deserts africans, de safaris amb girafes, de gratacels de Manhattan... Instagram n’anava ple. I jo feia like amb aquella alegria que es té per la felicitat dels altres -o deix d’enveja, digues-li com vulguis.- Contraatacava amb un post. #thepicoftheday, i a navegar. De vegades, de les fotos dels altres, també copiava el nom de la localització per enganxar-lo a la llista de possibilitats per les properes vacances. A la llista de viatges pendents, d’indrets que teníem previst visitar el 2020, el 2021. Però ara hem perdut la pista a la carpeta que protegeix la llista, com un tresor, per un futur diferent que potser arribi ja no sabem quan, perquè la incertesa ja no es deixa planificar.

Instagram, aquest any, també està ple de paisatges. Menys mal. S’han anat esborrant de les xarxes les fotos dels balcons, del pa fet a casa, dels jocs de taula i de mans fabricant plastilina casolana amb farina i aigua. Ara hi ha postals amb rius, muntanyes, aigües cristal·lines. Vistes d’engelosir-se, igual d’impactants que les d’altres anys. Però a les localitzacions hi diu sempre Catalunya. No ens l’acabem. Pirineu, terres de l’Ebre, Costa Brava. Les nostres meravelles no lliures de dubte. Avui hi ha més perill aquí, demà allà. I posem like amb orgull, sabent que aquests paratges de deixar-te sense alè, els tenim a l’abast, revisar mapa de prevalença de contagis, cop de cotxe, tren, autobús o bicicleta, motxilla amb aigua i un parell de mascaretes.

Els enquadraments sense rastre humà ens tranquil·litzen, ens relaxen, són aquest any les imatges de la pau, del triomf, de l’èxit. Altres anys ho eren les instantànies d’esdeveniments massius, un estadi ple, un concert a petar en un festival d’acampada enmig de la natura. En canvi, ara, aquest tipus de representacions d’acumulació humana ens fan mal als ulls, ens neguitegen, ens angoixen. De quan són? No són d’ara, oi? Digue’m que no! I les mascaretes? Ja no podem fruir d’aquestes visions a no ser que se’ns confirmi que són pretèrites. Que són de la vida d’abans i llavors les podem mirar, simplement, amb nostàlgia.

Amb la mateixa nostàlgia que pensem aquest estiu en la Festa Major, la de la Seu, per exemple, una festa que aquest any no retindrà noves fotografies del Ball Cerdà multitudinari dels últims temps, que no vendrà núvols de sucre ni pomes de caramel, que no arrencarà passos dobles al Passeig ni farà esquitxar suor i melenes a les casetes. Un any sense festa, sense enamoraments, sense rascades als genolls de les gimcanes al parc del Segre. Un any per mirar dins, per mirar enrere, per educar la mirada. Una mirada dolça que sàpiga transformar-nos, que cuidi el planeta, el que tenim a prop i el que tenim lluny, que ens cuidi a nosaltres, i ens permeti fer plans pels moments que emmarcarem quan tot això passi. Quan puguem tornar a col·leccionar, sense patir, multituds de rialles entrellaçades.