El conflicte dels domassos i l'autonomia municipal

Això passava a primers del segle XX, concretament el 23 de gener de 1908: l'alcalde de Barcelona era Albert Bastardas i Sampere i el governador, Ángel Ossorio y Gallardo. La lluita entre autonomia municipal i legislació monàrquica es va actualitzar amb el que es va anomenar conflicte dels domassos. S'esdevingué que fins aleshores tots els alcaldes de Reial Ordre, (R.O), o accidentals (republicans i regionalistes) el dia del sant del rei posaven domassos i s'il·luminava la façana de l'Ajuntament. Però aquell gener Sanllehy, alcalde de R.O, havia demanat permís per anar a Madrid i fou el primer tinent Albert Bastardas que va considerar que tal com deien les ordenances va fer col·locar la bandera espanyola, però no pas ni els domassos ni les il·luminacions. Igualment es va fer sessió municipal i no es va decretar festa. En una nota de premsa, Bastardas exposava així la postura política: "com podia jo ordenar que es pengessin domassos sense un acord previ de l'Ajuntament. No podia jo ordenar pel meu compte que pengessin domassos essent com sóc tan respectuós dels acords dels representants de la Ciutat"

Quan la notícia va saltar a la premsa i el governador Ossorio se'n va assabentar va considerar que això era un "desacato", ja que tradicionalment sempre s'havien posat domassos. Però per l'alcalde en funcions Bastardas, republicà i catalanista, no creia necessària altra mesura que la que les ordenances especificaven, que era col·locar la bandera i prou.

L'enrenou va saltar també a Madrid, al Ministeri de Governació, amb unes interpel·lacions parlamentàries al Congrés i al Senat, i es va considerar que aquella actitud era una declaració de desobediència flagrant. La situació de conflicte polític va anar a més a mesura que les hores passaven i Ossorio y Gallardo es va mostrar contundent quan va telefonar a Bastardas per exigir-li que rectifiqués; la conversa, tibant i autoritària, va esdevenir amenaçant per la indisciplina que segons Ossorio mostrava l'alcalde en funcions Bastardas; i Ossorio li digué "¿Y si yo se lo mando? . Si usted me lo manda – va contestar-li Bastardas- yo convocaré al Consistorio Municipal, le daré cuenta de lo ordenado, el cual emitirá juicio sobre lo que proceda. ¿Y no cree usted, señor alcalde – respongué el governador- que esto puede constituir un delito de desacato a la autoridad?. ¡¡No!!, impossible, señor governador- li va replicar l'alcalde Bastardas-, si la autoridad en el Ayuntamiento soy yo!".

El telèfon del governador es va penjar després de dir-li que amb ell no es podia discutir... i és que per Bastardas com a executor de la consciència municipalista i altaveu de l'autoritat emanada democràticament del consistori que representava la ciutat de Barcelona, la màxima autoritat era ell. Per això, i davant les interpel·lacions, van sortir els republicans nacionalistes a defensar l' actitud de Bastardas; així ho van fer Emili Junoy i Agustí Sardà, mentre que Prat de la Riba, Eusebi Corominas, Amadeu Hurtado i Joan Moles van fer una visita de cortesia a l'alcalde. Per part de la reacció tots els diaris madrilenys no republicans van censurar l'acte "separatista."

Però l'actitud de l'alcalde Bastardas va significar un acte d'escrupolositat democràtica, sobretot quan no existia una norma escrita que obligués als ajuntaments a l'acatament monàrquic en el sant del rei. És clar que quan el govern va ser conscient del fet va córrer a publicar tres dies després dels fets un decret on quedava obligat de penjar "colgduras (...) e iluminaciones des de la puesta del sol hasta las once de la noche", i "la Autoridades gobernativas, Civiles y Militares, cuidaran, bajo su responsabilidad del exacto cumplimiento de los anteriores preceptos".

Amb aquest decret el govern va agreujar un problema polític i fins es va dir extraoficialment que quan el rei va conèixer la qüestió dels domassos havia dit: "A este alcalde que lo fusilen. "El decret fou publicat el 26 de gener de 1908 a La Gaceta. Aquest episodi va ser suficient per donar a Bastardas una gran projecció política i la Solidaritat Catalana va aprofitar per recolzar aquella actitud democràtica de Bastardas, que fou considerat a partir de l'aprovació del Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908 i del vot de censura donat a Sanllehy per negar-se a recolzar-ho, amb l'elecció de Bastardas com a alcalde democràtic, i la premsa republicana es referia a ell com a alcalde popular de Barcelona. La defensa de l'autonomia municipal va suposar un pas cap a l'autonomia de Catalunya. El meu avi n'estava orgullós.