Confinament municipal, lògica urbanocèntrica

Que les dades epidemiològiques no son bones, tots ho sabem. Que no tot és segur, també. I que estem en plena tercera onada és una evidència. Davant d'aquesta situació, la Generalitat decideix ampliar els confinaments municipals. Una mesura segurament molt necessària per a grans ciutats i nuclis de població, però amb una lògica difícil d'entendre si l'apliquem exactament igual a tot el país. Posem xifres: la ciutat de Barcelona tenia l'any 2020 1.664.182 habitants; Girona, 103.369; Lleida, 140.403; i Sabadell, 211.734 residents. A l'altra cara de la moneda ens trobem municipis com Alins, amb 272 habitants; Estamariu, que en té 125; Prullans, que compta amb 225; o posant un cas més extrem Arres, que té només 60 habitants. Amb aquestes dades sobre la taula, si el confinament municipal no és una mesura totalment urbanocèntrica, que algú m'ho expliqui.

Es dona la (no) casualitat que molts dels municipis menys poblats de Catalunya es troben al Pirineu — sense oblidar el despoblament d'altres comarques veïnes com el Berguedà o el Solsonès —, pel que aquesta qüestió ens afecta directament. Evidentment que mai plou a gust de tothom i que és molt difícil portar a terme mesures que agradin a tots, però és molt cansat veure com els habitants de les zones menys poblades del país som tractats una vegada més com ciutadans de segona.

Quin sentit té que tot i les excepcions, els habitants de petits municipis pirinencs tinguin dificultats i impediments a l'hora de desplaçar-se cap a nuclis de població propers més grans? Cap ni un. Però és clar, el confinament ha de ser per tothom igual. Tant de bo aquesta màxima també s'apliqués en altres aspectes del dia a dia de la gent del Pirineu, com quan sovint ha de fer més de 100 quilòmetres per a visitar metges especialistes o en molts casos més de 50 per a trobar el primer tren.

En el cas de l'Alt Pirineu i Aran, la vegueria menys poblada de Catalunya, un confinament comarcal o a nivell de vegueria sembla bastant més adient que el confinament municipal. Per una banda s'aconsegueix que els habitants d'aquí ens puguem desplaçar lliurement a altres municipis i perquè no i entre moltes altres coses, poder esquiar ajudant així a les pistes o bé dinar a restaurants que poc poden fer si es troben a pobles de menys de 200 habitants. Ens agradi o no, els qui prenen decisions a Barcelona han abocat al Pirineu a dependre del sector serveis i avui moltes famílies en depenen de forma alarmant, més encara quan les ajudes son insuficients. I per altra banda, ampliant el confinament més enllà del municipi es continua evitant que habitants de les zones més poblades de Catalunya pugin a les seves segones residències — amb el risc que això comporta en una zona amb la població envellida — però es fomenta, ni que sigui mínimament, el consum local i comarcal.

Cap de nosaltres té la solució màgica a una situació que no és agradable per ningú i que ja fa gairebé un any que dura. Però no per això hem d'estar callats davant el tracte diferent i perjudicial que des de Barcelona es segueix donant, durant ja massa anys, als habitants del Pirineu.