Centralismes

Una parella que han fet la seva vida laboral a Barcelona es jubilen i tornen al poble. Prèviament, s'arreglen una mica la casa pairal i treuen quatre bardisses d'un tros de terra mig abandonat que tenen. Demanen permís a l'Ajuntament per a cremar les bardisses i també per a tallar uns roures que els han nascut al mig del terreny. A l'Ajuntament del poble els donen permís per a cremar, però no per a tallar els roures i els informen que aquest permís l'han d'anar a demanar a la Seu, al Departament X de la Generalitat.

En arribar a la cua del túnel dels Tresponts, la parella comenten la incongruència que per a tallar un parell de roures calgui anar a la Seu a demanar permís. Els ajuntaments dels pobles resulta que tenen les competències de Medi Ambient i de l'espai públic, malgrat que no disposin de mecanismes per a exercir-les, és a dir: tècnics per a mesurar els fums tòxics, les fortors, etc., o guàrdies municipals i grues per a defensar els espais públics, cada dia més «okupats» per particulars. I en canvi, quan es tracta de tallar quatre arbres nascuts enmig d'un conreu s'ha d'anar a la Seu perquè t'ho autoritzin els del Departament X, posant-hi un segell. Fa venir ganes de plorar.

La parella de nous pagesos han mirat l'adreça del Departament en qüestió a internet i estacionen el cotxe en un pàrquing de zona blava, de pagament és clar (a la Seu es paga quasi per tot), molt proper al lloc indicat. Quan entren a l'establiment una noia els diu que s'han equivocat. Que no és allà. «L'adreça d'internet està malament des de fa dies. Ha vingut força gent demanant pel mateix». La parella li pregunten si els pot facilitar l'adreça correcta. Però la noia ja deu estar farta de tant repetir l'adreça i es limita a dir: «plaça J.S. Sortint, a l'esquerra i després, a la dreta». Un cop al carrer, la parella ho tornen a preguntar i finalment ho troben.

Al taulell de recepció hi ha dues noies capficades en un ordinador. Estan tan concentrades que fan pinta d'estar resolent com a mínim el teorema de Fermat.

―Bon dia! Voldríem demanar permís per a tallar uns roures que ens han nascut en un tros.

―Porten el polígon?

La parella es miren desconcertats.

―I la parcel·la?

―No, no ho portem, però si miren el plànol a l'ordinador els indicarem el terreny i trobaran aquestes dades de seguida.

―Si no porten el polígon i la parcel·la no els podem donar el permís ―sentencia la més aplicada, sense treure els ulls de l'ordinador que en aquell moment ja devia estar resolent com a mínim la conjectura de Riemann.

―I, doncs, què hem de fer? On la podem trobar la parcel·la i el polígon?

―En papers que tinguin per casa.

―Potser al permís de cremar hi sigui ―diu un dels membres de la parella de pagesos.

Una de les recepcionistes ho sent i es posa en situació d'alerta.

―El permís de cremar no el poden tenir; també l'hem de donar nosaltres. Qui els l'ha donat?

―L'Ajuntament del poble.

―Doncs no ho pot fer!

―Ah, no?

Aleshores, la més capficada a l'ordinador, gira el cap i la corregeix.

―No. Aquest any, sí. Aquest any els ajuntaments poden donar el permís de cremar.

La companya fa un gest de contrarietat evident: «on anirem a raure?».

―Ah! Però per al cas és igual. Hauran de tornar un altre dia ―etziba finalment.

«Vuelva usted mañana», tradueixen la parella de pagesos i, sense adonar-se'n, reculen al segle XVIII i els passen pel cap com un llampec les velles lectures de Cadalso, de Mesonero Romanos i de Larra. Però al final es resignen. Quin remei!

―En fi, ja tornarem a passar un altre dia... Abans de marxar, però, us hem de dir que teniu l'adreça malament a internet.

―Sí. Ja ho sabem. Això és Barcelona ―contesta secament una de les dues amables recepcionistes.

―Ah!, Barcelona...

Al cap d'uns dies, però, l'adreça ja ha estat rectificada.

Deu haver estat Barcelona, és clar.